Projecció / Proyección MADRES INVISIBLES

Aquest divendres dia 1 de desembre es realitzarà una sessió de la pel·lícula MADRES INVISIBLES, a càrrec de la nostra associació, dins dels cicle “Violències invisibles”, organitzat pel centre EUROARAB.

A on?: Casal Pou de la Figuera (St Pere més Baix, 70).

Hora: 🕢 19.30 h.

Si no vau poder veure-la el mes de maig al Zumzeig, aquesta és una gran oportunitat.


 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Este viernes día 1 de diciembre se realizará una sesión de la película MADRES INVISIBLES, a cargo de nuestra asociación en el ciclo “Violencias invisibles”, organizado por el centro EUROARAB.

¿Dónde?: Casal Pou de la Figuera (St Pere més Baix, 70).

Hora: 🕢 19.30 h.

Si no la pudisteis ver el mes de mayo en el Zumzeig, ésta es una gran oportunidad.

Anuncis

Bravo Philippe!

Fer una kafala sempre requereix d’una certa dosi de voluntat, força i decisió. Un clar exemple és el cas de Philippe i Khadija.

Philippe Pozzo di Borgo i Béatrice Roche eren una parella feliç, descendent de famílies aristòcrates franceses acomodades, amb dos nens adoptats a Sud-Amèrica, quan la mala sort es va acarnissar amb ells. Béatrice va morir després de 10 anys de lluita horrorosa contra un càncer, i un accident va deixar a Philippe tetraplégic. Els seus últims anys junts els van passar al llit sense poder aixecar-se cap dels dos.

Amb la mort de Béatrice, després de caure en una profunda depressió, Philippe es va sobreposar. Va aprofitar el seu alè per, conduint una cadira de rodes i en braços d’Abdel (un argelí que acabava de sortir de la presó), recórrer mig mon. Ens ho explica en el seu llibre “le second souffle” (el segon alè, traduït ara a Espanya com “intocable”). Lògicament, hi ha parts del llibre molt dures, però ell des de l’accident ha estat fent un gran esforç per explicar-ho tot, i per fer-ho en primera persona, sense autocompadir-se.

Passats els anys, Philippe va acabar per instal·lar-se al Marroc, a cavall entre Marrakech i Essaouira. Com diu ell, la seva situació li obliga a ser pragmàtic, i el clima del Marroc es molt més adient per als seus dolors. Allà, ja més sossegat, es va casar amb Khadija i junts van kafalar dues nenes, Sbah i Oujdane. S’ha jubilat, però continua col·leccionant art modern, apostant pels joves artistes del Marroc, i mostrant el mateix optimisme i dinamisme.

Per les persones que l’hem conegut en persona, Philippe és un model, una persona de les que deixen una marca inesborrable, lluitador, educat, intel·ligent, divertit, atent, sempre pensant en els demés. Quan li preguntàvem d’on treia aquesta força, ens deia “d’unes ganes immenses de viure”. La mateixa força motriu dels nostres fills. La necessitat d’aprofitar les segones, i totes les oportunitats, que ens dona la vida, sense por.

Ahir divendres, es va estrenar a Espanya la pel·lícula “intocable“, basada en part de la seva vida. Sabeu què diu Philippe a les persones que se li apropen indecises sobre com actuar davant d’ell, si donar-li la ma, o no?

“Toca’m, encara que no ho senti, toca’m!”

No us la perdeu!

Azur i Asmar

Azur i Asmar (2006) és una fantàstica pel·lícula d’animació, una faula sobre la tolerància, del francès Michel Ocelot, autor també de Kirikú i la bruixa (1998) i Kirikú i les bèsties salvatges (2005).

Aquí ens explica la història de dos nens criats a França com germans, Azur és el ric fill de l’amo i Asmar el fill de la dida marroquina. La vida els separarà, però es trobaran de nou al Marroc, de grans, quan Azur decideix anar a buscar la fada dels Djins seguint la rondalla que els explicava la dida quan eren petits.

El missatge d’Azur i Asmar és el respecte a la diversitat. Un cant a la tolerància i una crítica als prejudicis i al racisme.

El DVD dóna la opció d’escoltar-la bilingüe: castellà-àrab, català-àrab, eusquera-àrab, el que li dóna un valor afegit a la visió de la pel·lícula.