AID MUBARAK !!

Anuncis

bona festa del xai!

Tal com ens recorda la Carme, avui se celebra la festa del xai, una de les festes més importants i celebrades del calendari musulmà.

És per això que hem volgut recuperar per al bloc un escrit que vam publicar al butlletí de desembre de 2009. Esperem que la seva relectura us agradi .

El 27 del passat mes de novembre es va celebrar la festa del xai i hem pensat que seria un bon moment per a parlar-ne al butlletí. La Núria, a qui agraïm la seva col·laboració, ens comenta aquesta festa en primera persona i des de l’experiència viscuda.

La festa del xai, com la coneixem nosaltres, és una festa islàmica anomenada també Eid al-Adha, Eid al-Qurban o Eid al-Kebir (literalment: Festa Major o festa gran). És la segona de les grans festes musulmanes, l’altra és el Eid al-Fitr (el final del Ramadà).

Fa tres anys vaig celebrar la festa del xai al Marroc, a un poblet berber de l’Alt Atles, prop de les Gorges del Todra. Aquell any va coincidir amb les nostres vacances de Nadal,  la festa va celebrar-se del 30 de desembre al 2 de gener. Feia un fred que pelava, una amiga m’havia deixat un sac de dormir de -15ºC i ni així aconseguia una mica d’escalfor quan anava a dormir.

Quan vam arribar al poble ja feia dies que l’Ahmed havia anat al mercat setmanal, que es celebra els dilluns, i havia comprat dos xais.  Un xai, pocs dies abans de la festa pot arribar a valer 1500 dirhams, quan normalment el seu preu és de 700 dirhams. Aquí, la gent compra les gambes, els llagostins i el besuc i ho congela, o bé paga un dineral a la peixateria el dia abans. La llei de l’oferta i la demanda també aplica al Marroc, per això l’Ahmed va comprar els xais unes setmanes abans i els vam mantenir a casa fins el dia del sacrifici. Quan era petita, també passava això a casa les setmanes abans de Nadal, però era amb un capó o un pollastre.

El problema de tenir un animal a casa i alimentar-lo cada dia durant setmanes és que t’hi encapritxes.  A mi em passava això amb els pollastres que ma mare portava a casa per santa Llúcia i em va passar amb els dos xais de la casa de l’Alt Atles.

A mi m’encanta el xai, sobretot a la brasa i al forn. Però d’aquells xais quasi no en vaig poder menjar, com tampoc podia menjar el pollastre rostit de Nadal, almenys en forma de pollastre, en canvi, segur que me’l menjava l’endemà en forma de canelons. Igualment, l’endemà del sacrifici, també vaig gaudir més del xai meshoui que el dia anterior.

El nerviosisme previ a la festa es nota ja a la vigília; des de fa uns dies se sent als pobres xais submisos i disposats a ser sacrificats en nom d’Al·là. Tots, reposant en els seus patis, saben el que els espera, els seus pares, avis, rebesavis i altres ancestres ja salvaven als homes del mal en nom del seu creador. La carn del xai és salvadora, almenys en les religions que ens són més properes. De petita, a missa jo escoltava allò de mengem l’anyell de Déu que treu els pecats del món i li demanem que tingui pietat de nosaltres, els pecadors, i al Marroc va passar el mateix.

Avui a casa cadascú va d’un costat a l’altre amb diferents inquietuds, els homes, les dones i els nens, i nosaltres, els convidats. Al carrer és el mateix, molta gent ha baixat al poble i ha agafat vacances d’Europa, per visitar la família i els amics.

L’ambient puja i puja. Sortim de casa, als carrers de cases fetes d’argila vermella i de cases modernes de pedra, totxanes i ciment, l’aire és fred i net i no deixo d’escoltar xais que es criden els uns als altres, explicant-se on estan, els més grans amb les famílies més nombroses i els més petits amb les famílies de menys membres; tota la canallada, dones i homes parlen del mateix: els bens i ells belen venent-se amb orgull per al sacrifici.

Ha arribat el gran dia. A les 6 del matí ja hi ha moviment, els tapissos a terra, els coixins preparats, les safates amb el te disposat i els xais a l’espera que vinguin els homes, ja no tenen escapatòria.

Tots ens aixequem i ens preparem per esmorzar, es nota que no és un dia qualsevol, tothom s’ha mudat tant com ha pogut, tenint en compte també el fred que fa.

Els homes se’n van a fer la seva feina. Sacrificar el xai, segons el ritual: pregària, orientació a la Meca i degollació. Els carrers i els patis s’omplen de sang. Els homes escorxen els xais, és una feina que requereix molta traça i molta pràctica. Després les pells, si surten senceres, s’utilitzen de catifes a casa.

Els bens ja estan nets. Els homes ja han complert la seva missió, ara les dones es treuen la roba de festa i preparen, amb les tripes i menuts del sagrat bitxo, broquetes i carn rostida. Des de les 10 del matí ja estan les carns en els focs, l’olor és forta a carn ben fresca.

Al carrer,  la canalla va i ve amb els seus caramels i els seus somriures repartint petons i bons desitjos per tothom.

Després d’un bon afartament de broquetes fetes de cor, pulmons i altres vísceres, embolicades en el greix que té el xai entre la pell i la carn, acompanyades de pa casolà, anem a fer un tomb.

Totes les xemeneies del poble estan fumejant i deixen una olor de carn cremada que enrareix l’ambient, el dia és clar i fresc, això s’agraeix.  Ens trobem amb un grup de gent que surten de la mesquita i van en processó pel poble fent càntics i tocant instruments.

A les dues, el dinar, més entranyes de xai, pa, fanta i coca-cola. Després tothom desapareix, la casa en silenci acaba d’expulsar les olors del matí, és l’hora del descans.

Molt més tard, una olor a pèl i banya cremada ens desperta. Estan preparant el sopar, són els caps dels susdits bens.

Una altra vegada van i vénen les visites, és un constant fer i fer te, repartir galetes casolanes i regar amb perfum als visitants per donar-los la benvinguda. Quan s’acaben les visites, ve el sopar: dos caps de be posats majestuosament sobre de la taula, cuinats al vapor durant tota la tarda, el seu aspecte no em convenç massa. A pessics amb gran plaer i ritual comencen a devorar aquesta suculenta menja. Estic una mica farta de menjar carn i he preparat una amanida de tomàquet per alternar amb el menjar rei, així entra millor, -dic jo,  perquè els altres ni ho proven-.

De nit sortim a visitar els veïns, congelats pels carrers del poble i escalfant-nos a les cases. Les portes d’algunes cases estan marcades de sang dels bens; segons m’expliquen per evitar el mal d’ull o qualsevol altre tipus de mals i malediccions.

L’endemà, quan ja creia que la festa havia acabat, encara que els bens seguien allà a la cuina, nets i apetitosos, va tornar el moviment, des de bon matí, l’esmorzar: te, cafè, pa, olives, mantega, oli, dolços i altres menjars típics d’aquestes dates; de l’altra, la carn, broquetes de fetge amb greix i altres parts sucoses de la sagrada bestiola. Mentrestant l’Ahmed talla i especia el xai.

Ens passem la resta del matí, entre olors de carns guisada, espècies, te, encens i perfums, jugant a cartes, fent-nos fotos i rebent visites. Alternem el gran saló de la casa i la terrassa de dalt on podem esbargir-nos una mica quan l’ambient del saló es carrega de massa gent. A dalt fa sol i l’aire és fresc i net i es barreja la broma matinal i el fum de les xemeneies de les cases. La festa continua.

El xai es fa a la brasa, en meshoui, en tajin i encara en sobrarà i d’aquí uns dies, els darrers trossos, es tiraran al cuscús.

L’Eid al-Adha commemora l’intercanvi que va fer el patriarca Ibrahim d’un moltó pel seu fill Ismael (en lloc d’Isaac, com es relata en la tradició judeo-cristiana) i marca la finalització del hajj (el pelegrinatge) a la Meca; però és celebrat pels musulmans de tot el món. Se celebra aproximadament 70 dies després del final del mes de Ramadà. Comença el dia 10 de Dhul Hiyyah, l’últim mes del calendari islàmic, i continua durant tres dies.