Centre Al Amal / Centro Al Amal

GENT DEL MARROC

Centre Al Amal

El Centre Al Amal és una estructura edificada dintre de l’hospital Al-Ghassani de Fes. Consta de dos edificis on s’hostatgen vora 160 infants, la majoria d’ells nens. Segons les dades disponibles la taxa de mortalitat és relativament elevada. També ho és el nombre d’infants discapacitats. El centre, molt precari, no ofereix les condicions adequades per al desenvolupament dels infants, els quals ingressen majoritàriament per abandonament al carrer, tot i que no hi ha informació fiable sobre el nombre d’ingressos, ni tampoc de kafales. Encara que poc conegut el centre Al Amal reflecteix una realitat crua i agrosa, massa estesa al Marroc.

L’associació belga ASBL Darna hi ha mantingut un projecte (À hauteur d’hommes) d’apadrinament d’infants.

Per saber-ne més:

https://www.youtube.com/watch?v=YhWnCk1kqRg

http://www.darna.be/universite-ouvriere/projet-parrainage

orphimageDiner

GENTE DE MARRUECOS

Centro Al Amal

El Centro Al Amal es una estructura edificada dentro del hospital Al-Ghassani de Fez. Consta de dos edificios donde se hospedan cerca de 160 criaturas, la mayoría de ellas niños. Según los datos disponibles la tasa de mortalidad es relativamente elevada. También los es el número de niños discapacitados. El centro, muy precario, no ofrece las condiciones adecuadas para el desarrollo de los niños, los cuales ingresan mayoritariamente por abandono en la calle, aunque no hay información fiable sobre el número de ingresos, ni tampoco de kafalas. A pesar de ser poco conocido, el centro Al Amal refleja una realidad cruda y agria, demasiado extendida en Marruecos.

La asociación belga ASBL Darna ha mantenido un proyecto (À hauteur d’hommes) de apadrinamiento de niños.

Para saber más:

https://www.youtube.com/watch?v=YhWnCk1kqRg

http://www.darna.be/universite-ouvriere/projet-parrainage

 

Programa Sense Ficció TV3

Avui dimarts, dia 13 de maig, a les 22:38 hores TV3 emet el programa Sense ficció dedicat a joves adoptats que ja han arribat a la seva majoria d’edat i expliquen la seva experiència.
És un documental interessant i ben fet, presenta l’experiència vital de diferents joves adoptats internacionalment i també a Catalunya, parlen dels seus orígens i de com han viscut l’adopció.
Us informem d’aquesta emissió per si pot ser del vostre interès.

 

Hoy martes, día 13 de mayo, a las 22:38 horas TV3 emite el programa Sense ficció dedicado a jóvenes adoptados que ya han llegado a su mayoría de edad y cuentan su experiencia.
Es un documental interesante y bien hecho, presenta la experiencia vital de diferentes jóvenes adoptados internacionalmente y también en Cataluña, hablan de sus orígenes y de cómo han vivido la adopción.
Os informamos de esta emisión por si puede ser de vuestro interés.

 

 

 

 

Reportatge fotogràfic / Reportaje fotográfico

La Marta i la Montse, mares d’en Lluc i d’en Talal, s’ocuparan, amb l’ajuda d’en Candi i en Xavi, del reportatge fotogràfic que va sorgir com a idea a la darrera trobada de tardor de 2013.

Convoquem a les famílies interessades, que ens van deixar les seves dades en el seu moment, a la presentació del projecte el dia 26 d’abril a les 17:00 h a la seu d’IMA (Av. Diagonal, 365, 1r 2a).

Per saber amb la gent que hi comptarem, us agrairíem que us apuntéssiu pitjant la tecla que trobareu en la notícia del reportatge que hi ha al nostre web. També podeu fer-ho les famílies que en un primer moment no us vau posar en contacte amb nosaltres, però que ara sí que teniu ganes de participar-hi.

Us hi esperem!

 

Marta y Montse, madres de Lluc y de Talal, se ocuparán, con la ayuda de Candi y Xavi, del reportaje fotográfico que surgió como idea en el último encuentro de otoño de 2013.

Convocamos a las familias interesadas, que nos dejaron sus datos en su momento, a la presentación del proyecto el día 26 de abril a las 17:00 h en la sede de IMA (Av. Diagonal, 365, 1º 2ª).

Para saber con cuánta gente contaremos, os agradeceríamos que os apuntaseis pulsando la tecla que encontraréis en la parte inferior del anuncio que hay en nuestra web. También podéis acceder las familias que en un primer momento no us pusisteis en contacto con nosotros, pero que ahora sí que os apetece participar.

¡Os esperamos!

 

El Marroc vist des de dins: un viatge de trenta anys

El proper dijous 7 de juny, a les 19h.
A la sala d’actes de la Biblioteca Mercè Rodoreda (el Guinardó), dins el cicle temàtic El viatge al llarg de la vida, tindrà lloc la xerrada Viatge sense retorn. El Marroc vist des de dins: un viatge de trenta anys.
A càrrec de Roger Mimó, escriptor resident a Assilah.

Roger Mimó és un gran coneixedor del Marroc, escriptor especialitzat en viatges i en l’arquitectura tradicional del Marroc. En Roger Mimó és originari de Sabadell, on va nèixer el 1962, i viu al Marroc des del 1989. Podeu llegir la seva biografia i veure les seves publicacions en aquest enllaç.

Biblioteca Mercè Rodoreda

c/ Camèlies, 76-80,
08024 Barcelona
Tel. 93 4353170
Correu electrònic:    b.barcelona.mr@diba.cat

MALENTESOS

D’aquesta història que expliquem tot seguit, els fets són reals, els noms dels llocs i les persones s’han canviat.

A principis de 2009, la directora de la crèche de Safi, Mme. Zaahira, ens va escriure que a la crèche hi havia nens amb acta d’abandonament i ens demanava si coneixiem famílies interessades en fer la kafala de e quatre nens. Vam posar-nos en contacte amb les famílies que pensàvem que podrien estar a punt per viatjar (tenien la conversió feta i tots els papers legalitzats i traduïts) i els vam comentar el cas.

La primera va ser la Montse, va enviar la sol·licitud a la crèche i al cap d’uns dies rebia un correu amb l’assignació d’un nen. Després la Joana va enviar la sol·licitud i es va repetir el mateix, al cap d’un dies tenia un nen assignat. La següent setmana la Rocío i el Iván van escriure a la directora i aquesta els va assignar un germà pel seu fill kafalat feia un parell d’anys a Tànger.

Havíem contactat amb una quarta família, la Sara i el Paco, els vam explicar el cas i ràpidament es van animar i van enviar la sol·licitud. Van passar uns dies i no teníem noticies de la crèche. Estranyats van trucar a veure si hi havia cap problema. No van aconseguir entendre quin entrebanc hi havia, però Mme. Zaahira els va dir que havien d’esperar. I així ho van fer. Va anar passant el temps. Les altres famílies van començar les seves kafales i ells no aconseguien esbrinar perquè no se’ls podia assignar.

Un dia que la Sara i el Paco van tornar a trucar a Mme. Zaahira, van descobrir on hi podia haver hagut el problema, la directora els va comentar que tenia una sol·licitud d’una família que es deien Sara i Francisco, però d’ells, Sara i Paco, no, no l’havia rebuda. Aleshores ells li van comentar que era la seva sol·licitud, que Paco i Francisco son el mateix a Espanya. Semblava que havien trobat on era el problema i que ara ja se solucionaria. Però no. Passava el temps, seguien trucant, però no obtenien el vist i plau per viatjar i fer l’assignació. Així que, molt a contracor, van decidir canviar de ciutat. Van sol·licitar kafala a una altra ciutat i al cap d’uns mesos tenien assignació, van fer la kafala i van tornar a casa amb el seu fill.

Les kafales a aquesta ciutat s’han seguit fent, és una ciutat petita, es fan molt poques kafales, hi ha pocs nens i es compaginen amb kafales nacionals i internacionals d’altres països, com a tot arreu, pràcticament. Però més o menys dues o tres a l’any s’han anat fent des del 2009. Actualment hi ha dues famílies espanyoles que van enviar la sol·licituds a l’octubre de 2011. Aquestes darreres setmanes hi ha hagut molts mails des de la crèche cap a les famílies, de les families a IMA i pel camí invers.

Un cap de setmana que tenia temps, Mme. Zaahira es va posar a posar en ordre els papers dels nens i de les sol·licituds de famílies per veure si es podien començar algunes kafales. Ens va escriure que tenia tres sol·licituds d’Espanya, nosaltres només en coneixíem dues, vam pensar que la tercera família hauria fet la sol·licitud per iniciativa seva (les dades de la crèche estan a internet, així que no cal contactar amb IMA per conèixer-les i saber com és el procediment). Mme. Zaahira va enviar un correu electrònic a les tres families interessant-se per la seva situació en quan a començar una kafala al seu centre.

Al cap d’uns dies vàrem rebre un correu a la bústia de IMA de la Sara i el Paco comentant que els havia escrit Mme. Zaahira que els demanava per les seves intencions de kafalar a Safi i molt estranyats perquè ells tenien un nen kafalat a Agadir el 2009 i no tenien intenció de moment de fer una segona kafala….

Ràpidament vàrem recordar la història d’aquesta família i el malentès que hi va haver al Marroc amb el seu nom (Paco-Francisco). Vàrem escriure a Mme. Zaahira explicant-li el que havia passat. Es van aclarir les coses i ella va actualitzar els seus arxius.

Tot això ve per comentar les dificultats afegides que a vegades se’ns presenten en els processos de kafala i que no podem passar per alt. Una cosa tant assumida per nosaltres com que Paco i Francisco son el mateix nom, al Marroc no és així. I aquest és un detall petit però que va donar molts maldecaps durant un temps a aquesta família, a més en un moment de molta emoció com pot ser el de la possibilitat d’una imminent assignació.

Però com aquesta anècdota podem trobar moltes altres coses que en la nostra cultura son normals i però no ho son al Marroc, des de comportaments, maneres de dir o de fer, actituds… i que no els donem importància perquè les tenim assumides i ni ens adonem. Però que ens causen problemes ja que entren en contradicció amb la cultura del país d’origen dels nostres fills i sobretot amb les persones que ens acompanyen en el procés (personal de les crèches, advocats) o que en son actors principals (jutges, autoritats implicades, procuradors) o fins i tot amb la societat marroquí.

Parlem de la manera com diem les coses, de les actituds d’impaciència pels terminis, de la manera de vestir, de la conveniència, o no, de fer segons quins tipus de regals per evitar cap tipus de mala interpretació, i de tot allò que pugui originar rebuig o recel.

Una de les demandes que ens han fet les persones amb qui hem parlat durant aquest viatge que hem fet al Marroc fa uns dies, és que les famílies haurien de millorar els coneixements en la cultura i manera de fer del Marroc i del Islam.

Us volíem explicar aquesta petita història perquè hi puguem tots reflexionar i adonar-nos de la importància i l’impacte que pot arribar a tenir la mancança que tenim del que és el Marroc i del Islam, un país i una cultura que està tant a prop però alhora tant lluny de nosaltres..

És responsabilitat de tots, de l’associació i de les famílies, procurar millorar en aquest aspecte.

Reflexions sobre la kafala

La Núria i el Pepe van fer la seva kafala a finals del 2009, en aquell moment van escriure el text que reproduïm tot seguit i que varem publicar al butlletí de març de 2010, és un article on comenten sensacions i reflexions en torn al procés de kafala del seu fill, i que pensem que són plenament actuals i que val la pena rellegir per continuar-hi reflexionant.

A començaments de novembre va començar el nostre procés de kafala a Rabat. Feia uns quants mesos que conreàvem la meravellosa virtut de la paciència amb contactes i esperes infructuoses a altres ciutats quan des d’IMA ens va arribar el contacte de l’advocada i la vàrem trucar. Els esdeveniments, de manera molt agradablement sorprenent, es van precipitar. Tot i que en aquell moment no ho sabíem, en menys de dues setmanes coneixeríem al nostre fill i en poc més de dos mesos seríem els tres a casa.

Cadascú sap després de què, com, i en quines condicions arriba a aquesta fase del seu camí cap a la p(m)aternitat. Arribat el punt en què des d’IMA o des d’on sigui t’arriba el telèfon d’un advocat que cobrarà per ajudar-te a fer els tràmits al Marroc, resulta potser temptador col·locar-se en la posició mercantilista de “qui paga mana” i adoptar una visió no mancada de prepotent colonialisme en el sentit de què “a Espanya/Catalunya les coses funcionen així i, com que vinc i pago, vull que funcionin igual”…  però cal fer l’esforç de mirar de posar-se al lloc dels altres, en aquest cas dels marroquins que veuen arribar l’estranger a buscar un nen.

Probablement això és important en qualsevol procés adoptiu a qualsevol país del món, però al Marroc pren una especial rellevància per les particularitats del procés de kafala. Aquesta reflexió l’havíem sentida i llegida infinitat de vegades a les reunions i els butlletins d’IMA fins al punt de dir “sí, ja, val, que ja ho hem sentit”… però després de viure-ho en primera persona, de fer la nostra kafala i de passar gairebé dos mesos a Rabat, coincidint amb moltes famílies en moltes situacions, creiem que cal insistir-hi encara més.

El procés és fràgil, i penja d’un fil. En aquests moments (finals del 2009 / inicis del 2010) que surtin nens de la crèche cap a Espanya depèn d’una cadena de persones: l’advocada que sap com bellugar-se en els laberints de la burocràcia judicial de Rabat, el jutge que és partidari de donar kafales a estrangers, la directora de la crèche que és qui fa les assignacions, i el personal del consolat que fa el visat del nen. La cadena té altres baldes probablement no menys importants: les ajudants de l’advocada, la secretària del jutge, les responsables i les cuidadores de la crèche… i cada una d’elles, cada una d’aquestes persones, és imprescindible, ara com ara, per què les kafales segueixin sortint – si més no fins que no apareguin altres persones que demostrin que poden fer que el procés segueixi funcionant.

A banda de què Allah els conservi la salut molts anys, cal també que aquesta gent no s’afarti de la seva feina. Som testimonis directes de què les persones implicades (cadascuna amb la seva forma de ser) fan tot el que està a les seves mans per què els tràmits se simplifiquin i vagin amb la màxima celeritat, malgrat les dificultats i les pressions que reben del sistema, de l’entorn i també d’algunes famílies. En aquest sentit,  cal evitar que girin l’esquena als espanyols com a col·lectiu com a conseqüència de l’actitud particular d’alguna família. Després de la nostra experiència, pensem que molta gent no és conscient de la delicada posició del jutge, de la honestedat de la directora de la crèche o de la quantitat i dificultat de la feina que fan l’advocada i les seves ajudants, implicant-se més enllà del que seria esperable i essent (creiem que injustament) titllades de “pesseteres”.

Potser perquè tots dos hem estat emigrants en algun moment de les nostres vides, estem convençuts que el respecte a la cultura d’acollida i la integració, en la mesura del possible, són un deure de l’estranger que arriba a un lloc nou i la clau per la seva acceptació. Ara, com molta gent, apreciem que els nouvinguts facin l’esforç per aprendre la nostra llengua, i ens desagrada que parlin malament del nostre país o que no respectin les normes de convivència que tenim instaurades i que fan que la nostra societat, amb les seves virtuts i els seus defectes, sigui com és. No cal fer un gran exercici d’empatia per adonar-se que als habitants d’altres països els passa el mateix, i els marroquins no en són una excepció.

Fer-hi una kafala no implica quedar-se a viure al Marroc, naturalment, ni trobar-hi feina, és clar… però tampoc no és un viatge de pas. Durant un temps (dies, setmanes, mesos, segons el cas) hi ha una convivència i una interacció profunda amb molta gent marroquina implicada en el procés que ha de permetre que un nen(a) deixi la crèche per esdevenir el nostre fill(a): des de les cuidadores que n’estan al càrrec fins al jutge que ens ha de donar la tutela, passant naturalment per l’advocada, la directora de la crèche, o el vigilant de la porta de l’orfenat, moltes persones fan possible que la kafala es dugui a terme.

És doncs pel nostre propi interès, pel de les famílies que vindran darrera i, sobretot, per l’interès dels nens que esperen ser kafalats, que és molt recomanable (per no dir que tenim l’obligació de) mantenir una actitud respectuosa amb persones i institucions. No podem perdre de vista que, als ulls de molts marroquins, som uns estrangers que, des de la nostra posició privilegiada, arribem a endur-nos un nen. D’entrada és inevitable que despertem un cert recel. Si la nostra actitud és de prepotència, el rebuig està garantit i ben merescut. Som al Marroc, som uns convidats, hi anem a buscar el nostre fill i, estem o no d’acord amb el sistema, ens hem d’adaptar a com funcionen les coses. La humilitat i el respecte en el tracte (amb tothom) són fonamentals per garantir la continuïtat dels processos. A banda d’obeir al sentit comú i de ser mínimament educats, una cosa tan simple com aprendre quatre paraules en àrab per poder dir “bon dia”, “si us plau”, “gràcies” o “com estàs” ens ajuda a relacionar-nos i ens obre moltes portes (o és que potser a casa no canvia la nostra actitud quan algú amb aspecte forani fa l’esforç de dirigir-se a nosaltres en català/castellà/euskera…?).

Desconeixem la motivació última del jutge per facilitar les kafales d’estrangers, però després de la nostra experiència creiem que té un interès genuí en el benestar dels nens.  El jutge es pot imaginar que al nen no li faltarà res des del punt de vista material, però li agrada saber que és un nen desitjat (pels pares i la família extensa) i que és i serà un nen estimat en la seva nova vida.

Nosaltres vàrem conèixer el P. al Lalla Meriem a mitjans de novembre. Vàrem passar deu dies amb ell i vàrem tornar a casa durant una setmana per arreglar temes pendents. A començaments de desembre vàrem anar cap a Rabat altre cop per quedar-nos-hi fins al final del procés. Potser no sempre és possible, i implica sempre sacrificis personals i materials, és clar, però poder passar el màxim de temps amb el nen en el seu entorn, viure el seu dia a dia  i conviure amb les persones que l’han vist créixer és una experiència molt enriquidora i molt recomanable, per la família i per al nen. Quan ens va arribar el judici, el 28 de desembre, la convivència havia fet que aquell nen que havíem conegut feia sis setmanes ja fos el nostre fill, però, sobretot, que ell també hagués establert un vincle inequívoc amb nosaltres, i el jutge ho va valorar molt. D’altra banda, se’ns va fer patent que per al jutge, com per molts marroquins implicats o no en el procés, el fet que un nen surti del Marroc i perdi la seva cultura d’origen és un mal menor davant la perspectiva de què tindrà una família, serà estimat i rebrà una educació… però segueix essent un “petit mal”. És per això que el jutge – i la resta de gent – valoren i aprecien molt que la família s’interessi per la cultura marroquina i la llengua àrab, les conegui mínimament, les respecti i tingui la intenció de fer que el nen, des del seu nou país, no perdi del tot el contacte amb el país que el va veure néixer.

A nosaltres, personalment, l’afinitat amb el Marroc ens venia d’abans. Quan vàrem optar per la via de l’adopció per esdevenir pares, vàrem tenir clar des del primer moment que el nostre fill havia de venir del Marroc. Volíem que el seu país d’origen i el nostre tinguessin el màxim en comú, que fossin propers físicament i emocionalment també, i en aquest sentit sempre havíem experimentat un sentiment de vincle amb el nord d’Àfrica, potser per allò de la mediterraneïtat i per l’herència comuna que compartim.

La religió marca la cultura, sí, a banda i banda de l’estret, però si ens desempalleguem d’aquest embolcall que diferencia i veiem a les persones més enllà de la religiositat i els costums que aquesta implica, ens adonem que la nostra idiosincràsia ens acosta molt més al nord d’Àfrica que no pas al nord d’Europa. Aquí es menja porc (molt!) i es beu alcohol, i la gent més jove de 65 anys potser ni sap què és la quaresma, i cal anar a un poble de l’Espanya profunda per veure que al bar només hi ha homes, i les senyores ja no porten mantellina quan van a missa perquè cada cop hi ha menys gent que va a missa, i les dones ara els tenen més ben posats i no es resignen a aguantar el marit que els ha tocat, i ja som un país d’acollida i no un país d’emigrants… però malgrat la globalització i la influència anglosaxona, seguim tenint encara un cert sentiment de tribu i donem importància extrema a la família, i als nens, i a la gent gran, i potser ho estem perdent una mica però seguim sent hospitalaris, ens agrada fer vida al carrer, anar al mercat, xerrar de banalitats i arreglar el món, i riem fort i cridem, i el nostre sentit de la puntualitat escandalitza a un anglès. Potser cal anar una mica més al sud per veure que no fa pas tants anys que les coses aquí no eren tan diferents de com són ara a molts indrets del Marroc, però segueixen essent molts més els trets que ens uneixen que no pas els que ens fan diferents.

Fa gairebé dos mesos que som a casa, amb el P. Ara les setmanes que vàrem passar a Rabat, la rutina de la crèche, els nervis per la vaga de funcionaris de justícia, els biberons en fila, les pluges torrencials i les cares de tonto quan no entens res del que està passant i et deixes portar, semblen molt lluny. Però queden a prop les persones que ens van fer fàcil i agradable l’estada, els seus riures tendres amb el nostre àrab macarrònic, els seus esforços per treure el millor d’unes condicions difícils, la seva honestedat i la complicitat i comprensió amb què ens van acollir, ajudar i acompanyar per un procés que sense ells hauria estat totalment inabastable. Els estarem sempre infinitament agraïts perquè ells han fet possible que cada dia puguem veure el somriure de felicitat del P. en despertar-se.

Pepe i Núria. Febrer de 2010

 

Josep i Carme

El Josep i la Carme varen fer la kafala dels seus dos fills a la crèche Lalla Meriem de Rabat els anys 1996  i 2000. Són de les primeres famílies espanyoles que varen fer una kafala al Marroc i que posteriorment varen adoptar els seus fills aquí. Juntament amb altres famílies varen fundar IMA a l’any 2000 i el Josep va presidir l’associació fins a finals de l’any 2003. Els agraïm que hagin tingut la gentilesa de respondre les preguntes d’aquest qüestionari.

Com vareu conèixer la possibilitat de fer una kafala i quina va ser la motivació per a escollir el Marroc com a país d’origen dels vostres fills?

Des del moment en què ens vam plantejar l’adopció, la idea d’un país nordafricà hi va ser present. La fascinació de la Carme per la cultura àrab s’encomanà al Josep. Això era pel voltant del 1993. Dissortadament, però, totes les trucades, visites i gestions acabaven amb la mateixa resposta: l’adopció al Magrib és impossible. Quan ja ho havíem donat per perdut i tramitàvem per a Sudamèrica, un dia ens assabentàrem casualment que a tocar de casa una parella havia adoptat al Marroc, a través d’uns coneguts que hi tenien relacions comercials: l’endemà ja érem a Rabat. Era el 1995.

En el moment de fer la vostra primera kafala, començava a Espanya l’interès per les adopcions internacionals. Com va reaccionar l’ICAA davant la vostra sol•licitud de kafala? Tenien previst algun tipus de protocol com el que hi ha establert ara?

La primera vegada que vàrem anar al Departament de Benestar Social (ens sembla recordar que encara no era ICAA) el seu interès per l’adopció internacional era nul: només cercaven famílies  d’acollida per als infants i joves que tenien tutelats i ens van dir, literalment, que de l’adopció internacional no se n’ocupaven. Nosaltres ho desconeixíem gairebé tot de l’adopció i la fredor i desinterès del Departament ens va desanimar molt, però el somni de l’adopció era persistent i cada cop ens il•lusionava més. Després d’aquell primer viatge inesperat a Rabat, se’ns van obrir diversos fronts amb el Departament (idoneïtat, Marroc,…) i com que no ens en sortíem, al cap d’un any vàrem tornar a Rabat a tramitar l’adopció sense dir-los res.

En aquells moments també al Marroc hi havia poca experiència amb estrangers. Tampoc hi havia advocats de referència i tot el procés el vareu fer vosaltres sols. Us va resultar molt complicar conèixer i seguir el protocol administratiu i jurídic fins aconseguir la kafala, tenint en compte que encara no estava promulgada la llei de la kafala de 2002 (ni molt menys el codi de família de 2004)? Quan temps vareu invertir?

La parella d’amics ens proporcionà una llista dels documents marroquins que havíem d’obtenir. L’objectiu era aconseguir els mateixos documents i l’estratègia que utilitzàvem era anar pas a pas i cada cop que obteníem un document preguntàvem quin era el tràmit següent i on havíem d’anar. Ho anotàvem tot: tràmits, adreces, terminis,… D’aquí va néixer la primera guia. Hi va haver moments molt i molt difícils i dificultats que semblaven insalvables. A vegades, quan tot semblava perdut, i sense saber com, el camí s’aplanava: teníem un cop de sort o apareixia la bona gent. Cada document que obteníem era un èxit.
El procés es va allargar força perquè llavors hi havia dues fases ben diferenciades: la primera era administrativa i consistia en completar l’expedient amb documents tramitats al Marroc. La durada va ser de quasi un mes. Després calia esperar l’autorització administrativa per adoptar. En la primera adopció ens va tardar tres mesos i en la segona gairebé un any. Després començava la segona fase, pròpiament judicial, que culminava amb la kafala i l’autorització per a sortir del país amb el nen.  La durada solia ser d’unes tres setmanes. Després venia el viacrucis del visat que podia -i solia- durar mesos. Ens van aconsellar deixar el nen, tornar a casa i mobilitzar la tramitació des d’aquí. Aquest va ser, de llarg, el tràngol més dolorós. No haguéssim dit mai que separar-se d’un fill fos tant dur. Novament, com un miracle, el problema del visat es va solucionar amb quinze dies.

Quina era la situació de la crèche Lalla Meriem en aquells moments pel que fa a número de nens, condicions per a la seva atenció, possibilitats de ser kafalats, predisposició de la direcció de la crèche….?

Ens sembla que si fa no fa com ara. Hi havia molts nens, més de dos-cents, i no gaire ben atesos, però contràriament al que podíem imaginar el centre no era molt  sinistre, els nens estaven força ben alimentats i tenien atenció mèdica. Tanmateix, les condicions assistencials eren deplorables: dues criatures per llit, estimulació sensorial, motriu i emocional nul•la, higiene escassa,… La direcció estaven en mans d’una assistent social que no semblava preocupar-se gaire dels nens, tot i que ens semblà que una gran majoria tenien acta d’abandonament. Els historials mèdics també eren força acceptables. Els esforços de sor Antònia, cap d’infermeria, eren ben intencionats, però no aconseguien la implicació de les cuidadores.

Com va ser el procés d’adopció dels vostres fills a Espanya? Vareu recórrer a algun lletrat o ho vareu fer sense necessitat d’advocat? Va existir algun problema derivat del desconeixement de una figura jurídica tan particular com la kafala?

Amb el primer fill no vàrem córrer gens a instar l’adopció. Anàvem renovant el certificat de residència, però, de fet, a tot arreu l’inscrivíem amb el seu nou nom i amb els nostres cognoms. Continuava la sort!
En canvi amb el segon fill només arribar ja vam tramitar l’adopció, el trasllat del certificat de naixement, el canvi de nom,…
Tant en un cas com en l’altre ens ho va portar un advocat i no hi va haver cap problema: la sentència d’adopció no va tardar pas més d’un parell de mesos.

Quan vàreu fer la kafala del vostre segon fill, a l’any 2000, el vostre primer fill ja estava adoptat a Espanya. Va suposar això algun problema?

No, tot i que era un tema que ens intranquil•litzava i que en un cert moment del procés ens va fer patir. D’una banda, teníem clar que el nostre primer fill ens havia d’acompanyar al Marroc a fer la segona kafala, però de l’altra, no les teníem totes perquè ell ja tenia passaport espanyol. El moment de màxima tensió fou a la Wilaya de Rabat, on calia obtenir l’autorització administrativa prèvia a l’adopció. Hi vàrem anar nosaltres dos i el funcionari només ens preguntava per “l’enfant” i insistia en veure’l. Com que nosaltres tiràvem pilotes fora ens va demanar fotografies, però no en portàvem. La situació era crítica perquè ens jugàvem l’autorització. Finalment, hi vam tornar amb ell i vam anar entenent que l’interès del funcionari era constatar l’adequada evolució del nen i incorporar aquesta dada a l’informe. En cap moment ens demanà el passaport, ni ens va fer preguntes “compromeses”.

Quines són per a vosaltres les diferències més notables entre el processos de kafala de principis de la dècada respecte als d’ara?

Ha canviat la llei i això vol dir, entre altres coses, que ha desaparegut el sedàs  de l’autorització administrativa prèvia. Però segurament la diferència més important és que ara hi ha un gruix d’experiència acumulada que cristal•litza en l’acompanyament que IMA ofereix a les famílies i que permet emprendre aquesta aventura de l’adopció al Marroc de forma més previsible i confiada. Uns altres canvis importants són la possibilitat d’adopció monoparental femenina i el coneixement i incorporació de noves crèches.

Pel que fa a l’associació, quin era l’esperit que us va moure per a fundar-la? Com era la relació entre famílies en els primers anys? Quines diferències més notables hauria entre IMA del 2000/2003 i la d’ara?

Des del moment de la nostra primera adopció vam voler donar a conèixer el fet que al Marroc hi havia molts infants institucionalitzats i adoptables, moltes criatures en situació de vulnerabilitat o desemparament, però també volíem trencar el discurs ignorant que al Marroc no és possible adoptar. I una altra cosa que també ens preocupava era com generar simpaties i canviar la mirada que els catalans, i per extensió els espanyols, tenim cap a la gent del Marroc. D’altra banda, hi havia la tasca de pressió sobre les administracions, en especial la DGAI. Aquest darrer aspecte el vàrem canalitzar, al principi, a través d’ADOFAM, una associació de famílies vinculades a l’adopció internacional que es va crear justament llavors i que ara ja és dissolta. Amb el temps ens vàrem adonar que necessitàvem un canal més idoni i específic i això ens portà a fundar IMA.

Quan es va fundar IMA, al 2000, érem molt poquets. De fet, només nosaltres dos havíem adoptat al Marroc, però hi va haver altres persones, la majoria no vinculades a l’adopció, que ens van fer costat. Pensàvem que IMA havia de ser una xarxa d’ajuda mútua que mobilitzés els sentiments de generositat i humanitat que necessàriament es generen amb l’adopció i que fos dipositària dels coneixements i l’experiència adoptiva de les famílies que anessin adoptant al Marroc. Durant aquests vuit anys IMA ha anat creixent gràcies a l’esforç i la voluntat desinteressada de moltes persones i, malgrat les lògiques vicissituds conjunturals, ens sembla que ha mantingut força senyals d’identitat.

Vosaltres sou dels primers que vareu kafalar al Marroc i els vostres fills són més grans, estan a prop de l’adolescència i els heu acompanyat en la seva creixença. Cóm penseu vosaltres, a partir de la vostra experiència, què s’ha d’afrontar el fet diferenciat dels nostres fills i la relació amb els seus orígens?

Els nostres fills són, fonamentalment, fills, i encara que la història familiar prèvia i el seu origen biològic són qüestions molt importants i intentem tractar-ho amb naturalitat, ho subordinem al fet bàsic: són fills nostres. Els fills són una capsa tancada de la qual podem saber què voldríem que en sortís, però no sabem què en sortirà. Com viuran i què passarà més endavant amb els seus orígens i la seva diferència? No ho sabem. A vegades ens preocupa, però a vegades és el que menys ens preocupa. Estarem sempre amatents per ajudar-los i acompanyar-los fins on podrem.

I ja per acabar aquest qüestionari, volem recordar a Sor Maria, monja catòlica que durant molts anys i fins fa poc va col•laborar al Lalla Meriem, amb la que vareu establir una bona relació i de la que tenim un gran record totes les famílies que la varem conèixer. A tall d’anècdota, us volem preguntar si és certa la llegenda urbana que diu que va ser un dels vostres testimonis en la compareixença davant de l’addoul?

Quan l’any 1995 vam anar per primera vegada a la crèche Lalla Meriem de Rabat a explorar la possibilitat de l’adopció vam conèixer sor Antònia, l’antecessora de sor Maria i cap d’infermeria de la crèche. Aquell  primer viatge el vam fer amb les mans a les butxaques com aquell qui diu i no vam podem iniciar cap tràmit. Per fer alguna cosa sor Antònia ens va suggerir que ens convertíssim: ella mateixa va telefonar  Monsieur Bouker, un addoul com sortit d’un conte, el va fer venir a la crèche i, efectivament, va assistir com a testimoni a la nostra conversió a l’Islam. De sor Antònia podríem explicar-ne moltes coses, però només volem deixar dit que va ser la primera persona que ens comentà de crear una associació. Podríem dir que ella és l’esperit inspirador d’IMA.

A sor Maria la vam conèixer durant la nostra segona adopció, quan IMA ja rodava una mica. Hi vam tenir molta menys relació que amb sor Antònia, però també en guardem un bon record.