Carta abierta a las familias de niños adoptados en Marruecos

Hola, soy Juan Jiménez, presidente de IMA, Amics dels infants del Marroc, una asociación que muchos de vosotros conocéis porque sóis socios y muchos otros porque recordaréis que os ayudamos en el proceso de adopción de vuestros hijos. Me siento muy satisfecho de poderos escribir esta carta y de que la podáis leer, espero que podáis entender el sentido de estas palabras que os dirijo de buena voluntad.

Hace un momento repasaba los primeros correos que justo hace ahora siete años me escribía con Pitus y Sara, las dos personas que entonces nos ayudaron en nuestro proceso de adopción, una tarde de junio creo recordar tan calurosa como la de hoy. Correos en los que les explicaba las buenas noticias que traíamos de Agadir: por primera vez, habíamos conocido a nuestro hijo.

También repaso calurosos correos en fechas similares, esta vez de Sara, Jordi y míos, preparando las sesiones de presentación que seguramente organizamos con algunos de vosotros. Y correos, miles de correos explicando con detalle cada uno de los pasos de este tortuoso proceso que todos emprendimos en algún momento. ¡Qué ilusionante es repasar esos momentos, os lo recomiendo encarecidamente!

Quería dar las gracias a todas las personas de IMA que me habéis ayudado a encontrarme con mi hijo, ese niño que andaba navegando por algún sitio de mi interior y que me esperaba en un rincón luminoso del Sur. También quería dar las gracias a IMA porque me ha dado la oportunidad de conocer a muchas personas en situaciones parecidas a la mía, personas con las que me identifico y que me han ayudado o he ayudado en algún momento de este increíble viaje. Y particularmente, quería dar las gracias a Sara, que siempre está ahí.

El motivo de esta carta es bien distinto: como muchos sabéis, desde hace cinco años se cerraron las adopciones en Marruecos, y desde entonces nuestra entidad ha vivido una paulatina agonía. Nosotros seguimos haciendo cosas, no lo dudéis, seguimos trabajando en proyectos para ayudar a los niños abandonados en los orfanatos marroquíes, en especial con los niños discapacitados, como los de “Le Nid” de Meknés, y hemos empezado a trabajar con diferentes proyectos que nos llenan de ilusión para acompañar a las madres solteras de Marruecos a tirar adelante con sus hijos. Y siempre que podemos estamos organizando cosas: encuentros entre familias, grupos de terapia familiar, presentaciones de libros y películas, clases de dariya… todo lo que está a nuestro alcance por tal de mantener vivo ese espíritu.

Pero también es cierto que cada vez somos menos socios y si seguimos así, pronto tendremos que dar por acabado nuestro trabajo. Tampoco es que creamos que esto sea un drama, ni mucho menos: cada cosa llega a su fin y es sano aceptar que durante doce años iluminamos la vida de cientos de niños marroquíes y sus respectivas familias en España, y que durante cinco años más hemos apostado por la ayuda directa a la sociedad civil marroquí para generar un cambio hasta quedarnos prácticamente sin un céntimo: todo lo hemos dejado allí. Eso también es muy satisfactorio.

Aunque la verdad es que todavía queda mucho por hacer, aquí y en Marruecos. Queda mucho por hacer en las escuelas, por ejemplo, todos sabéis lo que hoy en día viven algunos de nuestros hijos y, en general, los niños de origen marroquí en algunas escuelas españolas. Historias a menudo de integración, pero también de rechazo y, en general, de poco trabajo por la educación entre iguales, de aceptación de las diferencias.

Y mucho trabajo necesario de compartir experiencias entre familias, de ayuda mutua, de abrirnos entre nosotros: allá donde haya una familia adoptiva de un niño de Marruecos, estar por ella, hacerles sentir que no están solos, crear redes, abrir una brecha que haga sentir nuestra voz allí donde sea posible.

Pero donde sin duda alguna todavía queda mucho por hacer es en Marruecos, apostando por las entidades que están luchando por conseguir la abolición de las leyes que dificultan a las mujeres solteras tirar adelante con sus hijos sin sentirse al margen de la ley. Y en el terreno de la educación de género, apostando por romper el gran tabú que relega a las mujeres marroquíes a un segundo plano social y económico. Y como no, ayudando a todos los niños que cada día llegan a los orfanatos del país fruto de embarazos no deseados.

Para ello, necesitamos vuestra ayuda. Necesitamos que os hagáis socios. O que volváis a serlo. O que compartáis este mensaje con vuestras familias para que alguien se haga socio por vosotros. Porque si esto se acaba, algo más indescriptible se habrá acabado con ello. Si como nosotros, apostáis por IMA, enviadnos un correo electrónico a ima@amicsinfantsmarroc.org y en seguida nos pondremos en contacto con vosotros, la cuota de socio es de tan solo 25 €/trimestre.

Muchas gracias por todo y espero que nos veamos pronto.

Juan Jiménez
Presidente de IMA, Amics dels Infants del Marroc

Anul·lació de la trobada i de l’assemblea / Anulación del encuentro y de la asamblea

(abajo en castellano)

Després de convocar-vos a la trobada de primavera a l’alberg Mare de Déu de Montserrat de Barcelona, per al diumenge 18 de juny, on també estava programada l’assemblea anual de l’entitat, i no haver obtingut un mínim de persones apuntades, l’equip d’IMA ha decidit posposar-la per a després de l’estiu.

Disculpeu les molèsties.

 

Después de convocaros al encuentro de primavera en el albergue Mare de Déu de Montserrat de Barcelona, para el domingo 18 de junio, donde también estaba programada la asamblea anual de la entidad, y no haber obtenido un mínimo de personas apuntadas, lel equipo de IMA ha decidido posponerla para después de verano.

Disculpad por las molestias.

 

Centre Al Amal / Centro Al Amal

GENT DEL MARROC

Centre Al Amal

El Centre Al Amal és una estructura edificada dintre de l’hospital Al-Ghassani de Fes. Consta de dos edificis on s’hostatgen vora 160 infants, la majoria d’ells nens. Segons les dades disponibles la taxa de mortalitat és relativament elevada. També ho és el nombre d’infants discapacitats. El centre, molt precari, no ofereix les condicions adequades per al desenvolupament dels infants, els quals ingressen majoritàriament per abandonament al carrer, tot i que no hi ha informació fiable sobre el nombre d’ingressos, ni tampoc de kafales. Encara que poc conegut el centre Al Amal reflecteix una realitat crua i agrosa, massa estesa al Marroc.

L’associació belga ASBL Darna hi ha mantingut un projecte (À hauteur d’hommes) d’apadrinament d’infants.

Per saber-ne més:

https://www.youtube.com/watch?v=YhWnCk1kqRg

http://www.darna.be/universite-ouvriere/projet-parrainage

orphimageDiner

GENTE DE MARRUECOS

Centro Al Amal

El Centro Al Amal es una estructura edificada dentro del hospital Al-Ghassani de Fez. Consta de dos edificios donde se hospedan cerca de 160 criaturas, la mayoría de ellas niños. Según los datos disponibles la tasa de mortalidad es relativamente elevada. También los es el número de niños discapacitados. El centro, muy precario, no ofrece las condiciones adecuadas para el desarrollo de los niños, los cuales ingresan mayoritariamente por abandono en la calle, aunque no hay información fiable sobre el número de ingresos, ni tampoco de kafalas. A pesar de ser poco conocido, el centro Al Amal refleja una realidad cruda y agria, demasiado extendida en Marruecos.

La asociación belga ASBL Darna ha mantenido un proyecto (À hauteur d’hommes) de apadrinamiento de niños.

Para saber más:

https://www.youtube.com/watch?v=YhWnCk1kqRg

http://www.darna.be/universite-ouvriere/projet-parrainage

 

Programa Sense Ficció TV3

Avui dimarts, dia 13 de maig, a les 22:38 hores TV3 emet el programa Sense ficció dedicat a joves adoptats que ja han arribat a la seva majoria d’edat i expliquen la seva experiència.
És un documental interessant i ben fet, presenta l’experiència vital de diferents joves adoptats internacionalment i també a Catalunya, parlen dels seus orígens i de com han viscut l’adopció.
Us informem d’aquesta emissió per si pot ser del vostre interès.

 

Hoy martes, día 13 de mayo, a las 22:38 horas TV3 emite el programa Sense ficció dedicado a jóvenes adoptados que ya han llegado a su mayoría de edad y cuentan su experiencia.
Es un documental interesante y bien hecho, presenta la experiencia vital de diferentes jóvenes adoptados internacionalmente y también en Cataluña, hablan de sus orígenes y de cómo han vivido la adopción.
Os informamos de esta emisión por si puede ser de vuestro interés.

 

 

 

 

Reportatge fotogràfic / Reportaje fotográfico

La Marta i la Montse, mares d’en Lluc i d’en Talal, s’ocuparan, amb l’ajuda d’en Candi i en Xavi, del reportatge fotogràfic que va sorgir com a idea a la darrera trobada de tardor de 2013.

Convoquem a les famílies interessades, que ens van deixar les seves dades en el seu moment, a la presentació del projecte el dia 26 d’abril a les 17:00 h a la seu d’IMA (Av. Diagonal, 365, 1r 2a).

Per saber amb la gent que hi comptarem, us agrairíem que us apuntéssiu pitjant la tecla que trobareu en la notícia del reportatge que hi ha al nostre web. També podeu fer-ho les famílies que en un primer moment no us vau posar en contacte amb nosaltres, però que ara sí que teniu ganes de participar-hi.

Us hi esperem!

 

Marta y Montse, madres de Lluc y de Talal, se ocuparán, con la ayuda de Candi y Xavi, del reportaje fotográfico que surgió como idea en el último encuentro de otoño de 2013.

Convocamos a las familias interesadas, que nos dejaron sus datos en su momento, a la presentación del proyecto el día 26 de abril a las 17:00 h en la sede de IMA (Av. Diagonal, 365, 1º 2ª).

Para saber con cuánta gente contaremos, os agradeceríamos que os apuntaseis pulsando la tecla que encontraréis en la parte inferior del anuncio que hay en nuestra web. También podéis acceder las familias que en un primer momento no us pusisteis en contacto con nosotros, pero que ahora sí que os apetece participar.

¡Os esperamos!

 

El Marroc vist des de dins: un viatge de trenta anys

El proper dijous 7 de juny, a les 19h.
A la sala d’actes de la Biblioteca Mercè Rodoreda (el Guinardó), dins el cicle temàtic El viatge al llarg de la vida, tindrà lloc la xerrada Viatge sense retorn. El Marroc vist des de dins: un viatge de trenta anys.
A càrrec de Roger Mimó, escriptor resident a Assilah.

Roger Mimó és un gran coneixedor del Marroc, escriptor especialitzat en viatges i en l’arquitectura tradicional del Marroc. En Roger Mimó és originari de Sabadell, on va nèixer el 1962, i viu al Marroc des del 1989. Podeu llegir la seva biografia i veure les seves publicacions en aquest enllaç.

Biblioteca Mercè Rodoreda

c/ Camèlies, 76-80,
08024 Barcelona
Tel. 93 4353170
Correu electrònic:    b.barcelona.mr@diba.cat

MALENTESOS

D’aquesta història que expliquem tot seguit, els fets són reals, els noms dels llocs i les persones s’han canviat.

A principis de 2009, la directora de la crèche de Safi, Mme. Zaahira, ens va escriure que a la crèche hi havia nens amb acta d’abandonament i ens demanava si coneixiem famílies interessades en fer la kafala de e quatre nens. Vam posar-nos en contacte amb les famílies que pensàvem que podrien estar a punt per viatjar (tenien la conversió feta i tots els papers legalitzats i traduïts) i els vam comentar el cas.

La primera va ser la Montse, va enviar la sol·licitud a la crèche i al cap d’uns dies rebia un correu amb l’assignació d’un nen. Després la Joana va enviar la sol·licitud i es va repetir el mateix, al cap d’un dies tenia un nen assignat. La següent setmana la Rocío i el Iván van escriure a la directora i aquesta els va assignar un germà pel seu fill kafalat feia un parell d’anys a Tànger.

Havíem contactat amb una quarta família, la Sara i el Paco, els vam explicar el cas i ràpidament es van animar i van enviar la sol·licitud. Van passar uns dies i no teníem noticies de la crèche. Estranyats van trucar a veure si hi havia cap problema. No van aconseguir entendre quin entrebanc hi havia, però Mme. Zaahira els va dir que havien d’esperar. I així ho van fer. Va anar passant el temps. Les altres famílies van començar les seves kafales i ells no aconseguien esbrinar perquè no se’ls podia assignar.

Un dia que la Sara i el Paco van tornar a trucar a Mme. Zaahira, van descobrir on hi podia haver hagut el problema, la directora els va comentar que tenia una sol·licitud d’una família que es deien Sara i Francisco, però d’ells, Sara i Paco, no, no l’havia rebuda. Aleshores ells li van comentar que era la seva sol·licitud, que Paco i Francisco son el mateix a Espanya. Semblava que havien trobat on era el problema i que ara ja se solucionaria. Però no. Passava el temps, seguien trucant, però no obtenien el vist i plau per viatjar i fer l’assignació. Així que, molt a contracor, van decidir canviar de ciutat. Van sol·licitar kafala a una altra ciutat i al cap d’uns mesos tenien assignació, van fer la kafala i van tornar a casa amb el seu fill.

Les kafales a aquesta ciutat s’han seguit fent, és una ciutat petita, es fan molt poques kafales, hi ha pocs nens i es compaginen amb kafales nacionals i internacionals d’altres països, com a tot arreu, pràcticament. Però més o menys dues o tres a l’any s’han anat fent des del 2009. Actualment hi ha dues famílies espanyoles que van enviar la sol·licituds a l’octubre de 2011. Aquestes darreres setmanes hi ha hagut molts mails des de la crèche cap a les famílies, de les families a IMA i pel camí invers.

Un cap de setmana que tenia temps, Mme. Zaahira es va posar a posar en ordre els papers dels nens i de les sol·licituds de famílies per veure si es podien començar algunes kafales. Ens va escriure que tenia tres sol·licituds d’Espanya, nosaltres només en coneixíem dues, vam pensar que la tercera família hauria fet la sol·licitud per iniciativa seva (les dades de la crèche estan a internet, així que no cal contactar amb IMA per conèixer-les i saber com és el procediment). Mme. Zaahira va enviar un correu electrònic a les tres families interessant-se per la seva situació en quan a començar una kafala al seu centre.

Al cap d’uns dies vàrem rebre un correu a la bústia de IMA de la Sara i el Paco comentant que els havia escrit Mme. Zaahira que els demanava per les seves intencions de kafalar a Safi i molt estranyats perquè ells tenien un nen kafalat a Agadir el 2009 i no tenien intenció de moment de fer una segona kafala….

Ràpidament vàrem recordar la història d’aquesta família i el malentès que hi va haver al Marroc amb el seu nom (Paco-Francisco). Vàrem escriure a Mme. Zaahira explicant-li el que havia passat. Es van aclarir les coses i ella va actualitzar els seus arxius.

Tot això ve per comentar les dificultats afegides que a vegades se’ns presenten en els processos de kafala i que no podem passar per alt. Una cosa tant assumida per nosaltres com que Paco i Francisco son el mateix nom, al Marroc no és així. I aquest és un detall petit però que va donar molts maldecaps durant un temps a aquesta família, a més en un moment de molta emoció com pot ser el de la possibilitat d’una imminent assignació.

Però com aquesta anècdota podem trobar moltes altres coses que en la nostra cultura son normals i però no ho son al Marroc, des de comportaments, maneres de dir o de fer, actituds… i que no els donem importància perquè les tenim assumides i ni ens adonem. Però que ens causen problemes ja que entren en contradicció amb la cultura del país d’origen dels nostres fills i sobretot amb les persones que ens acompanyen en el procés (personal de les crèches, advocats) o que en son actors principals (jutges, autoritats implicades, procuradors) o fins i tot amb la societat marroquí.

Parlem de la manera com diem les coses, de les actituds d’impaciència pels terminis, de la manera de vestir, de la conveniència, o no, de fer segons quins tipus de regals per evitar cap tipus de mala interpretació, i de tot allò que pugui originar rebuig o recel.

Una de les demandes que ens han fet les persones amb qui hem parlat durant aquest viatge que hem fet al Marroc fa uns dies, és que les famílies haurien de millorar els coneixements en la cultura i manera de fer del Marroc i del Islam.

Us volíem explicar aquesta petita història perquè hi puguem tots reflexionar i adonar-nos de la importància i l’impacte que pot arribar a tenir la mancança que tenim del que és el Marroc i del Islam, un país i una cultura que està tant a prop però alhora tant lluny de nosaltres..

És responsabilitat de tots, de l’associació i de les famílies, procurar millorar en aquest aspecte.