bona festa del xai!

Tal com ens recorda la Carme, avui se celebra la festa del xai, una de les festes més importants i celebrades del calendari musulmà.

És per això que hem volgut recuperar per al bloc un escrit que vam publicar al butlletí de desembre de 2009. Esperem que la seva relectura us agradi .

El 27 del passat mes de novembre es va celebrar la festa del xai i hem pensat que seria un bon moment per a parlar-ne al butlletí. La Núria, a qui agraïm la seva col·laboració, ens comenta aquesta festa en primera persona i des de l’experiència viscuda.

La festa del xai, com la coneixem nosaltres, és una festa islàmica anomenada també Eid al-Adha, Eid al-Qurban o Eid al-Kebir (literalment: Festa Major o festa gran). És la segona de les grans festes musulmanes, l’altra és el Eid al-Fitr (el final del Ramadà).

Fa tres anys vaig celebrar la festa del xai al Marroc, a un poblet berber de l’Alt Atles, prop de les Gorges del Todra. Aquell any va coincidir amb les nostres vacances de Nadal,  la festa va celebrar-se del 30 de desembre al 2 de gener. Feia un fred que pelava, una amiga m’havia deixat un sac de dormir de -15ºC i ni així aconseguia una mica d’escalfor quan anava a dormir.

Quan vam arribar al poble ja feia dies que l’Ahmed havia anat al mercat setmanal, que es celebra els dilluns, i havia comprat dos xais.  Un xai, pocs dies abans de la festa pot arribar a valer 1500 dirhams, quan normalment el seu preu és de 700 dirhams. Aquí, la gent compra les gambes, els llagostins i el besuc i ho congela, o bé paga un dineral a la peixateria el dia abans. La llei de l’oferta i la demanda també aplica al Marroc, per això l’Ahmed va comprar els xais unes setmanes abans i els vam mantenir a casa fins el dia del sacrifici. Quan era petita, també passava això a casa les setmanes abans de Nadal, però era amb un capó o un pollastre.

El problema de tenir un animal a casa i alimentar-lo cada dia durant setmanes és que t’hi encapritxes.  A mi em passava això amb els pollastres que ma mare portava a casa per santa Llúcia i em va passar amb els dos xais de la casa de l’Alt Atles.

A mi m’encanta el xai, sobretot a la brasa i al forn. Però d’aquells xais quasi no en vaig poder menjar, com tampoc podia menjar el pollastre rostit de Nadal, almenys en forma de pollastre, en canvi, segur que me’l menjava l’endemà en forma de canelons. Igualment, l’endemà del sacrifici, també vaig gaudir més del xai meshoui que el dia anterior.

El nerviosisme previ a la festa es nota ja a la vigília; des de fa uns dies se sent als pobres xais submisos i disposats a ser sacrificats en nom d’Al·là. Tots, reposant en els seus patis, saben el que els espera, els seus pares, avis, rebesavis i altres ancestres ja salvaven als homes del mal en nom del seu creador. La carn del xai és salvadora, almenys en les religions que ens són més properes. De petita, a missa jo escoltava allò de mengem l’anyell de Déu que treu els pecats del món i li demanem que tingui pietat de nosaltres, els pecadors, i al Marroc va passar el mateix.

Avui a casa cadascú va d’un costat a l’altre amb diferents inquietuds, els homes, les dones i els nens, i nosaltres, els convidats. Al carrer és el mateix, molta gent ha baixat al poble i ha agafat vacances d’Europa, per visitar la família i els amics.

L’ambient puja i puja. Sortim de casa, als carrers de cases fetes d’argila vermella i de cases modernes de pedra, totxanes i ciment, l’aire és fred i net i no deixo d’escoltar xais que es criden els uns als altres, explicant-se on estan, els més grans amb les famílies més nombroses i els més petits amb les famílies de menys membres; tota la canallada, dones i homes parlen del mateix: els bens i ells belen venent-se amb orgull per al sacrifici.

Ha arribat el gran dia. A les 6 del matí ja hi ha moviment, els tapissos a terra, els coixins preparats, les safates amb el te disposat i els xais a l’espera que vinguin els homes, ja no tenen escapatòria.

Tots ens aixequem i ens preparem per esmorzar, es nota que no és un dia qualsevol, tothom s’ha mudat tant com ha pogut, tenint en compte també el fred que fa.

Els homes se’n van a fer la seva feina. Sacrificar el xai, segons el ritual: pregària, orientació a la Meca i degollació. Els carrers i els patis s’omplen de sang. Els homes escorxen els xais, és una feina que requereix molta traça i molta pràctica. Després les pells, si surten senceres, s’utilitzen de catifes a casa.

Els bens ja estan nets. Els homes ja han complert la seva missió, ara les dones es treuen la roba de festa i preparen, amb les tripes i menuts del sagrat bitxo, broquetes i carn rostida. Des de les 10 del matí ja estan les carns en els focs, l’olor és forta a carn ben fresca.

Al carrer,  la canalla va i ve amb els seus caramels i els seus somriures repartint petons i bons desitjos per tothom.

Després d’un bon afartament de broquetes fetes de cor, pulmons i altres vísceres, embolicades en el greix que té el xai entre la pell i la carn, acompanyades de pa casolà, anem a fer un tomb.

Totes les xemeneies del poble estan fumejant i deixen una olor de carn cremada que enrareix l’ambient, el dia és clar i fresc, això s’agraeix.  Ens trobem amb un grup de gent que surten de la mesquita i van en processó pel poble fent càntics i tocant instruments.

A les dues, el dinar, més entranyes de xai, pa, fanta i coca-cola. Després tothom desapareix, la casa en silenci acaba d’expulsar les olors del matí, és l’hora del descans.

Molt més tard, una olor a pèl i banya cremada ens desperta. Estan preparant el sopar, són els caps dels susdits bens.

Una altra vegada van i vénen les visites, és un constant fer i fer te, repartir galetes casolanes i regar amb perfum als visitants per donar-los la benvinguda. Quan s’acaben les visites, ve el sopar: dos caps de be posats majestuosament sobre de la taula, cuinats al vapor durant tota la tarda, el seu aspecte no em convenç massa. A pessics amb gran plaer i ritual comencen a devorar aquesta suculenta menja. Estic una mica farta de menjar carn i he preparat una amanida de tomàquet per alternar amb el menjar rei, així entra millor, -dic jo,  perquè els altres ni ho proven-.

De nit sortim a visitar els veïns, congelats pels carrers del poble i escalfant-nos a les cases. Les portes d’algunes cases estan marcades de sang dels bens; segons m’expliquen per evitar el mal d’ull o qualsevol altre tipus de mals i malediccions.

L’endemà, quan ja creia que la festa havia acabat, encara que els bens seguien allà a la cuina, nets i apetitosos, va tornar el moviment, des de bon matí, l’esmorzar: te, cafè, pa, olives, mantega, oli, dolços i altres menjars típics d’aquestes dates; de l’altra, la carn, broquetes de fetge amb greix i altres parts sucoses de la sagrada bestiola. Mentrestant l’Ahmed talla i especia el xai.

Ens passem la resta del matí, entre olors de carns guisada, espècies, te, encens i perfums, jugant a cartes, fent-nos fotos i rebent visites. Alternem el gran saló de la casa i la terrassa de dalt on podem esbargir-nos una mica quan l’ambient del saló es carrega de massa gent. A dalt fa sol i l’aire és fresc i net i es barreja la broma matinal i el fum de les xemeneies de les cases. La festa continua.

El xai es fa a la brasa, en meshoui, en tajin i encara en sobrarà i d’aquí uns dies, els darrers trossos, es tiraran al cuscús.

L’Eid al-Adha commemora l’intercanvi que va fer el patriarca Ibrahim d’un moltó pel seu fill Ismael (en lloc d’Isaac, com es relata en la tradició judeo-cristiana) i marca la finalització del hajj (el pelegrinatge) a la Meca; però és celebrat pels musulmans de tot el món. Se celebra aproximadament 70 dies després del final del mes de Ramadà. Comença el dia 10 de Dhul Hiyyah, l’últim mes del calendari islàmic, i continua durant tres dies.

¡feliz fiesta del cordero!

Tal como nos recuerda Carme, hoy se celebra la fiesta del cordero, una de las fiestas más importantes y celebradas del calendario musulmán.

Es por ello que hemos querido recuperar para el blog un escrito que publicamos en el boletín de diciembre de 2009. Esperamos que su relectura os guste.

El 27 del pasado mes de Noviembre se celebró la fiesta del cordero y hemos pensado que sería un buen momento para hablar de ella en el boletín. Núria, a quien agradecemos su colaboración, nos comenta esta fiesta en primera persona y desde la experiencia vivida.

La fiesta del cordero, como la conocemos nosotros, es una fiesta islámica también llamada Eid al-Adha, Eid al Qurban o Eid al-Kebir (literalmente: Fiesta Mayor o fiesta grande). Es la segunda de las grandes fiestas musulmanas, la otra es el Eid al-Fitr (el final del Ramadán).

Hace tres años celebré la fiesta del cordero en Marruecos, en un pueblo bereber del Alto Atlas, cerca de las Gargantas del Todra. Ese año coincidió con nuestras vacaciones de Navidad, la fiesta se celebró del 30 de diciembre al 2 de enero. Hacía un frío que pelaba, una amiga me había dejado un saco de dormir de -15 ºC y ni así conseguía algo de calor cuando me iba a dormir.

Cuando llegamos al pueblo ya hacía días que Ahmed había ido al mercado semanal, que se celebra los lunes, y había comprado dos corderos. Un cordero, pocos días antes de la fiesta puede llegar a valer 1500 dirhams, cuando normalmente su precio es de 700 dirhams. Aquí, la gente compra las gambas, los langostinos y el besugo y lo congela, o bien paga un dineral en la pescadería el día anterior. La ley de la oferta y la demanda también aplica en Marruecos, por lo que Ahmed compró los corderos unas semanas antes y los mantuvimos en casa hasta el día del sacrificio. Cuando era pequeña, también pasaba esto en casa las semanas antes de Navidad, pero era con un capón o un pollo.

El problema de tener un animal en casa y alimentarlo cada día durante semanas es que te encariñas. A mí me pasaba eso con los pollos que mi madre llevaba a casa por Santa Lucía y me pasó con los dos corderos de la casa del Alto Atlas.

A mí me encanta el cordero, sobre todo a la brasa y al horno. Pero de aquellos corderos casi no pude comer, como tampoco podía comer el pollo asado de Navidad, al menos en forma de pollo, en cambio, seguro que me lo comía al día siguiente en forma de canelones. Igualmente, al día siguiente del sacrificio, también disfruté más del cordero meshoui que el día anterior.

El nerviosismo previo a la fiesta se nota ya en la víspera, desde hace unos días se escucha a los pobres corderos sumisos y dispuestos a ser sacrificados en nombre de Alá. Todos, descansando en sus patios, saben lo que les espera, sus padres, abuelos, bisabuelos y otros ancestros ya salvaron a los hombres del mal en nombre de su creador. La carne del cordero es salvadora, al menos en las religiones que nos son más cercanas. De pequeña, en misa yo escuchaba lo comemos el cordero de Dios que quita los pecados del mundo y le pedimos que tenga piedad de nosotros, los pecadores, y en Marruecos pasó lo mismo.

Hoy en casa cada uno va de un lado a otro con diferentes inquietudes, los hombres, las mujeres y los niños, y nosotros, los invitados. En la calle es lo mismo, mucha gente ha bajado al pueblo y ha tomado vacaciones de Europa, para visitar a la familia y los amigos.

El ambiente sube y sube. Salimos de casa, en las calles de casas hechas de arcilla roja y de casas modernas de piedra, ladrillos y cemento, el aire es frío y limpio y no dejo de escuchar corderos que se llaman unos a otros, explicando dónde están, los más grandes con las familias más numerosas y los más pequeños con las familias de menos miembros; toda la chiquillería, mujeres y hombres hablan de lo mismo: los corderos y ellos balan vendiéndose con orgullo para el sacrificio.

Ha llegado el gran día. A las 6 de la mañana ya empieza el movimiento, las alfombras en el suelo, los cojines preparados, las bandejas con el té dispuesto y los corderos esperando que vengan los hombres, ya no tienen escapatoria.

Todos nos levantamos y nos preparamos para desayunar, se nota que no es un día cualquiera, todo el mundo se ha arreglado tanto como ha podido, teniendo en cuenta también el frío que hace.

Los hombres se van a hacer su trabajo. Sacrificar el cordero, según el ritual: oración, orientación a la Meca y degollación. Las calles y los patios se llenan de sangre. Los hombres despellejando los corderos, es un trabajo que requiere mucha habilidad y mucha práctica. Después las pieles, si salen enteras, se utilizan de alfombras en casa.

Los corderos ya están limpios. Los hombres ya han cumplido su misión, ahora las mujeres se quitan la ropa de fiesta y preparan, con las tripas y despojos del sagrado bicho, brochetas y carne asada. Desde las 10 de la mañana ya están las carnes en los fuegos, hay un fuerte olor a carne fresca.

En la calle, los niños van y vienen con sus caramelos y sus sonrisas repartiendo besos y buenos deseos para todos.

Tras un buen atracón de brochetas hechas de corazón, pulmones y otras vísceras, envueltas en la grasa que tiene el cordero entre la piel y la carne, acompañadas de pan casero, vamos a dar un paseo.

Todas las chimeneas del pueblo están humeantes y dejan un olor a carne quemada que enrarece el ambiente, el día es claro y fresco, esto se agradece. Nos encontramos con un grupo de gente que sale de la mezquita y van en procesión por el pueblo haciendo cánticos y tocando instrumentos.

A las dos, la comida, más entrañas de cordero, pan, fanta y coca-cola. Después todo el mundo desaparece, la casa en silencio acaba de expulsar los olores de la mañana, es la hora del descanso.

Mucho más tarde, un olor a pelo y baña quemada nos despierta. Están preparando la cena, son las cabezas de los corderos.

Otra vez van y vienen las visitas, es un constante hacer y hacer té, repartir galletas caseras y regar con perfume a los visitantes para darles la bienvenida. Cuando se acaban las visitas, viene la cena: dos cabezas de cordero puestas majestuosamente sobre la mesa, cocinadas al vapor durante toda la tarde, su aspecto no me convence demasiado. A pellizcos con gran placer y ritual empiezan a devorar esta suculenta comida. Estoy un poco harta de comer carne y he preparado una ensalada de tomate para alternar con la comida reina, así entra mejor,-digo yo, porque los demás ni lo prueban-.

De noche salimos a visitar los vecinos, congelados por las calles del pueblo y calentándonos en las casas. Las puertas de algunas casas están marcadas de sangre de los corderos, según me cuentan para evitar el mal de ojo o cualquier otro tipo de males y maldiciones.

Al día siguiente, cuando ya creía que la fiesta había terminado, aunque los corderos seguían allí en la cocina, limpios y apetitosos, volvió el movimiento, desde la mañana, el desayuno: té, café, pan, aceitunas, mantequilla, aceite, dulces y otras comidas típicas de estas fechas, por otra, la carne, brochetas de hígado con grasa y otras partes jugosas del sagrado bicho. Mientras Ahmed corta y aliña con especias el cordero.

Nos pasamos el resto de la mañana, entre olores de carnes guisadas, especias, té, incienso y perfumes, jugando a cartas, haciéndonos fotos y recibiendo visitas. Alternamos el gran salón de la casa y la terraza de arriba donde podemos distraernos un poco cuando el ambiente del salón se carga de demasiada gente. Arriba hace sol y el aire es fresco y limpio y se mezcla la bruma matinal y el humo de las chimeneas de las casas. La fiesta continúa.

El cordero se hace a la brasa, en meshoui, en tagine y todavía sobrará y dentro de unos días, los últimos trozos, se pondrán al cuscús.

El Eid al-Adha conmemora el intercambio que hizo el patriarca Ibrahim de un carnero por su hijo Ismael (en lugar de Isaac, como se relata en la tradición judeo-cristiana) y marca la finalización del Hajj (la peregrinación) a La Meca, pero es celebrado por los musulmanes de todo el mundo. Se celebra aproximadamente 70 días después del final del mes de Ramadán. Comienza el día 10 de Dhul Hiyyah, el último mes del calendario islámico, y continúa durante tres días.