D’aquesta història que expliquem tot seguit, els fets són reals, els noms dels llocs i les persones s’han canviat.
A principis de 2009, la directora de la crèche de Safi, Mme. Zaahira, ens va escriure que a la crèche hi havia nens amb acta d’abandonament i ens demanava si coneixiem famílies interessades en fer la kafala de e quatre nens. Vam posar-nos en contacte amb les famílies que pensàvem que podrien estar a punt per viatjar (tenien la conversió feta i tots els papers legalitzats i traduïts) i els vam comentar el cas.
La primera va ser la Montse, va enviar la sol·licitud a la crèche i al cap d’uns dies rebia un correu amb l’assignació d’un nen. Després la Joana va enviar la sol·licitud i es va repetir el mateix, al cap d’un dies tenia un nen assignat. La següent setmana la Rocío i el Iván van escriure a la directora i aquesta els va assignar un germà pel seu fill kafalat feia un parell d’anys a Tànger.
Havíem contactat amb una quarta família, la Sara i el Paco, els vam explicar el cas i ràpidament es van animar i van enviar la sol·licitud. Van passar uns dies i no teníem noticies de la crèche. Estranyats van trucar a veure si hi havia cap problema. No van aconseguir entendre quin entrebanc hi havia, però Mme. Zaahira els va dir que havien d’esperar. I així ho van fer. Va anar passant el temps. Les altres famílies van començar les seves kafales i ells no aconseguien esbrinar perquè no se’ls podia assignar.
Un dia que la Sara i el Paco van tornar a trucar a Mme. Zaahira, van descobrir on hi podia haver hagut el problema, la directora els va comentar que tenia una sol·licitud d’una família que es deien Sara i Francisco, però d’ells, Sara i Paco, no, no l’havia rebuda. Aleshores ells li van comentar que era la seva sol·licitud, que Paco i Francisco son el mateix a Espanya. Semblava que havien trobat on era el problema i que ara ja se solucionaria. Però no. Passava el temps, seguien trucant, però no obtenien el vist i plau per viatjar i fer l’assignació. Així que, molt a contracor, van decidir canviar de ciutat. Van sol·licitar kafala a una altra ciutat i al cap d’uns mesos tenien assignació, van fer la kafala i van tornar a casa amb el seu fill.
Les kafales a aquesta ciutat s’han seguit fent, és una ciutat petita, es fan molt poques kafales, hi ha pocs nens i es compaginen amb kafales nacionals i internacionals d’altres països, com a tot arreu, pràcticament. Però més o menys dues o tres a l’any s’han anat fent des del 2009. Actualment hi ha dues famílies espanyoles que van enviar la sol·licituds a l’octubre de 2011. Aquestes darreres setmanes hi ha hagut molts mails des de la crèche cap a les famílies, de les families a IMA i pel camí invers.
Un cap de setmana que tenia temps, Mme. Zaahira es va posar a posar en ordre els papers dels nens i de les sol·licituds de famílies per veure si es podien començar algunes kafales. Ens va escriure que tenia tres sol·licituds d’Espanya, nosaltres només en coneixíem dues, vam pensar que la tercera família hauria fet la sol·licitud per iniciativa seva (les dades de la crèche estan a internet, així que no cal contactar amb IMA per conèixer-les i saber com és el procediment). Mme. Zaahira va enviar un correu electrònic a les tres families interessant-se per la seva situació en quan a començar una kafala al seu centre.
Al cap d’uns dies vàrem rebre un correu a la bústia de IMA de la Sara i el Paco comentant que els havia escrit Mme. Zaahira que els demanava per les seves intencions de kafalar a Safi i molt estranyats perquè ells tenien un nen kafalat a Agadir el 2009 i no tenien intenció de moment de fer una segona kafala….
Ràpidament vàrem recordar la història d’aquesta família i el malentès que hi va haver al Marroc amb el seu nom (Paco-Francisco). Vàrem escriure a Mme. Zaahira explicant-li el que havia passat. Es van aclarir les coses i ella va actualitzar els seus arxius.
Tot això ve per comentar les dificultats afegides que a vegades se’ns presenten en els processos de kafala i que no podem passar per alt. Una cosa tant assumida per nosaltres com que Paco i Francisco son el mateix nom, al Marroc no és així. I aquest és un detall petit però que va donar molts maldecaps durant un temps a aquesta família, a més en un moment de molta emoció com pot ser el de la possibilitat d’una imminent assignació.
Però com aquesta anècdota podem trobar moltes altres coses que en la nostra cultura son normals i però no ho son al Marroc, des de comportaments, maneres de dir o de fer, actituds… i que no els donem importància perquè les tenim assumides i ni ens adonem. Però que ens causen problemes ja que entren en contradicció amb la cultura del país d’origen dels nostres fills i sobretot amb les persones que ens acompanyen en el procés (personal de les crèches, advocats) o que en son actors principals (jutges, autoritats implicades, procuradors) o fins i tot amb la societat marroquí.
Parlem de la manera com diem les coses, de les actituds d’impaciència pels terminis, de la manera de vestir, de la conveniència, o no, de fer segons quins tipus de regals per evitar cap tipus de mala interpretació, i de tot allò que pugui originar rebuig o recel.
Una de les demandes que ens han fet les persones amb qui hem parlat durant aquest viatge que hem fet al Marroc fa uns dies, és que les famílies haurien de millorar els coneixements en la cultura i manera de fer del Marroc i del Islam.
Us volíem explicar aquesta petita història perquè hi puguem tots reflexionar i adonar-nos de la importància i l’impacte que pot arribar a tenir la mancança que tenim del que és el Marroc i del Islam, un país i una cultura que està tant a prop però alhora tant lluny de nosaltres..
És responsabilitat de tots, de l’associació i de les famílies, procurar millorar en aquest aspecte.
IMA 