Resposta d’una família a la carta del president d’IMA / Respuesta de una familia a la carta del presidente de IMA

Agraïm des d’IMA la gran acollida de la carta que hem tingut. Aquí veureu la resposta d’una família d’Euskadi que l’ha volgut compartir: 😊

Agradecemos desde IMA la gran acogida de la carta que hemos tenido. Aquí veréis la respuesta de una familia de Euskadi que la ha querido compartir: 😊

 

Hola Juan,

Siento no conocerte, ante todo gracias por tu carta y por tu dedicación.

Nosotros adoptamos a nuestro hijo hace trece años, eran otros los que estaban al frente de IMA, y siempre he tenido claro que mi hijo está aquí gracias a ellos, a las familias que abrieron camino y que nos lo allanaron a otros, las que nos dieron información, contactos, apoyo y ánimo. Por eso, a pesar de no vivir en Catalunya y de no poder asistir a actos, encuentros, etc…, he seguido siendo socia, entendiendo que lo que se hace desde IMA siempre será algo bueno para los niños de Marruecos y así seguiré aportando, no mucho la verdad, mientras sigáis trabajando por los niños que no han tenido la portunidad de los nuestros y por la aceptación social de las madres solteras.

Seguir siendo socia es una forma de agradecer la ayuda que me dieron las personas que estaban al frente de IMA hace catorce años y es una forma de no perder el contacto con el país de nuestros hijos. Dejar de ser socia mientras la asociación sigue respirando me parecería de persona poca agradecida y egoísta, parecería que lo único que nos interesó de Marruecos fueron los bebés adoptables, que ya escaseaban en otros países.

Gracias de nuevo, contáis con mi apoyo.

Carta abierta a las familias de niños adoptados en Marruecos

Hola, soy Juan Jiménez, presidente de IMA, Amics dels infants del Marroc, una asociación que muchos de vosotros conocéis porque sóis socios y muchos otros porque recordaréis que os ayudamos en el proceso de adopción de vuestros hijos. Me siento muy satisfecho de poderos escribir esta carta y de que la podáis leer, espero que podáis entender el sentido de estas palabras que os dirijo de buena voluntad.

Hace un momento repasaba los primeros correos que justo hace ahora siete años me escribía con Pitus y Sara, las dos personas que entonces nos ayudaron en nuestro proceso de adopción, una tarde de junio creo recordar tan calurosa como la de hoy. Correos en los que les explicaba las buenas noticias que traíamos de Agadir: por primera vez, habíamos conocido a nuestro hijo.

También repaso calurosos correos en fechas similares, esta vez de Sara, Jordi y míos, preparando las sesiones de presentación que seguramente organizamos con algunos de vosotros. Y correos, miles de correos explicando con detalle cada uno de los pasos de este tortuoso proceso que todos emprendimos en algún momento. ¡Qué ilusionante es repasar esos momentos, os lo recomiendo encarecidamente!

Quería dar las gracias a todas las personas de IMA que me habéis ayudado a encontrarme con mi hijo, ese niño que andaba navegando por algún sitio de mi interior y que me esperaba en un rincón luminoso del Sur. También quería dar las gracias a IMA porque me ha dado la oportunidad de conocer a muchas personas en situaciones parecidas a la mía, personas con las que me identifico y que me han ayudado o he ayudado en algún momento de este increíble viaje. Y particularmente, quería dar las gracias a Sara, que siempre está ahí.

El motivo de esta carta es bien distinto: como muchos sabéis, desde hace cinco años se cerraron las adopciones en Marruecos, y desde entonces nuestra entidad ha vivido una paulatina agonía. Nosotros seguimos haciendo cosas, no lo dudéis, seguimos trabajando en proyectos para ayudar a los niños abandonados en los orfanatos marroquíes, en especial con los niños discapacitados, como los de “Le Nid” de Meknés, y hemos empezado a trabajar con diferentes proyectos que nos llenan de ilusión para acompañar a las madres solteras de Marruecos a tirar adelante con sus hijos. Y siempre que podemos estamos organizando cosas: encuentros entre familias, grupos de terapia familiar, presentaciones de libros y películas, clases de dariya… todo lo que está a nuestro alcance por tal de mantener vivo ese espíritu.

Pero también es cierto que cada vez somos menos socios y si seguimos así, pronto tendremos que dar por acabado nuestro trabajo. Tampoco es que creamos que esto sea un drama, ni mucho menos: cada cosa llega a su fin y es sano aceptar que durante doce años iluminamos la vida de cientos de niños marroquíes y sus respectivas familias en España, y que durante cinco años más hemos apostado por la ayuda directa a la sociedad civil marroquí para generar un cambio hasta quedarnos prácticamente sin un céntimo: todo lo hemos dejado allí. Eso también es muy satisfactorio.

Aunque la verdad es que todavía queda mucho por hacer, aquí y en Marruecos. Queda mucho por hacer en las escuelas, por ejemplo, todos sabéis lo que hoy en día viven algunos de nuestros hijos y, en general, los niños de origen marroquí en algunas escuelas españolas. Historias a menudo de integración, pero también de rechazo y, en general, de poco trabajo por la educación entre iguales, de aceptación de las diferencias.

Y mucho trabajo necesario de compartir experiencias entre familias, de ayuda mutua, de abrirnos entre nosotros: allá donde haya una familia adoptiva de un niño de Marruecos, estar por ella, hacerles sentir que no están solos, crear redes, abrir una brecha que haga sentir nuestra voz allí donde sea posible.

Pero donde sin duda alguna todavía queda mucho por hacer es en Marruecos, apostando por las entidades que están luchando por conseguir la abolición de las leyes que dificultan a las mujeres solteras tirar adelante con sus hijos sin sentirse al margen de la ley. Y en el terreno de la educación de género, apostando por romper el gran tabú que relega a las mujeres marroquíes a un segundo plano social y económico. Y como no, ayudando a todos los niños que cada día llegan a los orfanatos del país fruto de embarazos no deseados.

Para ello, necesitamos vuestra ayuda. Necesitamos que os hagáis socios. O que volváis a serlo. O que compartáis este mensaje con vuestras familias para que alguien se haga socio por vosotros. Porque si esto se acaba, algo más indescriptible se habrá acabado con ello. Si como nosotros, apostáis por IMA, enviadnos un correo electrónico a ima@amicsinfantsmarroc.org y en seguida nos pondremos en contacto con vosotros, la cuota de socio es de tan solo 25 €/trimestre.

Muchas gracias por todo y espero que nos veamos pronto.

Juan Jiménez
Presidente de IMA, Amics dels Infants del Marroc

Els advocats y les advocades

Tal com ja hem comentat en altres ocasions, és habitual que per tramitar un procés de kafala les famílies facin ús dels serveis professionals d’algun advocat/a. El paper d’aquests professionals és cada cop més important i l’increment dels seus honoraris comença a disparar-se aprofitant que cada cop són més les famílies estrangeres, no només espanyoles, interessades en la kafala.

Volem recordar que per a fer una kafala no és imprescindible cap advocat. De fet les primeres famílies que la varen efectuar ho van fer pel seu compte. Malgrat això, avui en dia és molt difícil poder bellugar-se pels protocols burocràtics marroquins sense un suport, no només per raons d’idioma. Aquest suport, remunerat, pot venir per part d’algun advocat, d’un assistent social o bé d´algú que conegui bé els procediments de kafala i sàpiga bellugar-se entre les diferents instàncies administratives i judicials marroquines.

El suport d’aquesta persona, advocat o no, no garanteix poder finalitzar amb èxit un procés de kafala. Sempre hem dit que la seva actuació és bàsicament com a “gestoria”. De la seva bona gestió dependrà que la documentació necessària s’obtingui en uns terminis raonables i que els protocols establerts en el procés de kafala és puguin anar seguint sense entrebancs. Ara bé, qualsevol  canvi, imprevist, pel que fa a les instàncies marroquines (jubilació o canvi d’un jutge, procurador, etc.) pot fer variar la gestió o durada d’una kafala.

Cada ciutat té les seves particularitats i a cada una els professionals que intervenen poden ser diferents, tot i que normalment són advocats. En principi pot semblar que qualsevol advocat, amb la llei a la mà, podria gestionar eficaçment un procés de kafala. Però, malauradament no és així i ja hem tingut algunes experiències negatives. No només cal conèixer bé la llei de kafala (això no és complicat), sinó que s’ha d’estar familiaritzat amb les particularitats de funcionament i tipus de sintonia que hi pugui haver en els diferents tribunals de família de cada ciutat, que poden ser molt diversos, i, molt important, s’ha de saber a quina porta trucar i a quina no trucar (especialment en llocs on el jutge és partidari de les kafales a estrangers i el procurador no, o bé on els representants del Ministeri Islàmic poden ser refractaris a aquest tipus de kafales).

Des d’IMA facilitem a les famílies les informacions de què disposem (que no són altres que les que ens van fent arribar les famílies, en un procés de retroalimentació que esperem sigui durador), entre elles la de les persones, normalment advocats, que tenen experiència en gestionar kafales en una o altra ciutat. No tenim cap interès en que el professional sigui un o un altre, però per haver tingut alguna experiència negativa, només donem dades d’advocats que sapiguem del cert que han aconseguit dur endavant processos de kafala amb èxit. El problema d’això rau en que en alguna ciutat, com Rabat, per exemple, es produeix un monopoli de facto per part del professional, que acaba comportant un increment d’honoraris abusiu i un alentiment en les gestions producte de la gestió de nombrosos expedients de kafala alhora.

Sempre hem comentat que seria bo disposar de referències de més professionals, per tal d’evitar aquestes situacions. En alguna ciutat ja tenim coneixement de més d’un professional que ha tingut experiència positiva en la gestió de kafales. Volem aprofitar per a fer una crida a les famílies que hagin pogut fer la kafala amb èxit,  amb algun professional nou, per a què ens facilitin les dades de contacte i possibilitar que podem fer arribar més opcions a les famílies interessades. Això si, l’experiència a dia d’avui ens fa evident que malgrat que apareguin nous professionals o n’hi hagi més d’un en una ciutat, els honoraris són molt cars en tots els casos (i si hi ha algun professional que s’incorpora a fer kafales amb uns honoraris més raonables, ràpidament els incrementa en quan s’assabenta del que les famílies paguen a altres professionals).  Tot i així, si el fet que hi hagi una més gran diversificació de professionals serveix per a què no s’acaparin tants expedients en unes soles mans i la gestió pugui ser més àgil, benvinguda sigui.

Si el cas dels professionals marroquins comença a ser flagrant, pel que fa al profit econòmic que en treuen, el cas de professionals espanyols que han vist la kafala com a una oportunitat de negoci, podem qualificar-lo, d’indignant, immoral, presa de pèl i altres tipus de consideracions que podrien anar més enllà que les de tipus ètic.

A poc a poc han anat apareixent a Espanya alguns professionals, no necessariament advocats, que ofereixen els seus serveis per a gestionar kafales al Marroc i es publiciten per internet o bé boca-orella. Oferir com a producte mercantil el fet de fer una kafala al Marroc per part d’un advocat espanyol, ho entenem com un frau. Fonamentalment perquè es generen unes expectatives que de cap manera es poden garantir. Els honoraris són desorbitats i al final el que t’estan “venent” és gestionar-te els documents espanyols necessaris per kafalar al Marroc i el tramitar-te posteriorment el procés d’adopció a España. I la kafala? T’ho vesteixen com a funcionament empresarial, però a la pràctica a l’únic que es comprometen és a donar-te el telèfon d’un advocat (que cobrarà els seus honoraris a la família, a part). I espavila. Com sabreu, obtenir els documents necessaris és senzill. Aquesta informació és pot obtenir a IMA o en altres llocs de forma gratuïta. La única despesa que hi pot haver és la de gestoria (qualsevol que toqui temes d’estrangeria ho té per la mà) en el cas que la família sigui de fora de Madrid i no vulgui desplaçar-se a aquesta ciutat per a les darreres legalitzacions. Pel que fa al tràmit d’adopció a Espanya, hi ha advocats de família que ho poden fer a millor preu i fins i tot, a les ciutats on els jutjats de família estan més familiaritats amb la kafala ho pot fer la pròpia família sense necessitat d’advocat.

Està clar que els honoraris que cobra aquesta gent no es corresponen a la tramitació de papers. Si hi ha alguna família que ha accedit a pagar una burrada (no ens consta que n’hi hagi hagut gaires, afortunadament) ho fa pensant que és “el preu” de la kafala. Tal com hem comentat, res més lluny de la realitat. Ah! i si a algú, després de pagar una gran quantitat li “garanteixen” que farà la kafala, que s’ho rumií. Podria haver algun professional que es plantegés que els seus clients tinguessin un tracte preferent, pel que fa al termini d’assignació del nen en un orfenat, després de fer un generós donatiu (a la crèche, a……..). Millor que no donem peu a que passi això.

Resumint, si un advocat marroquí no pot garantir el bon fi d’una kafala, per molt elevats que siguin els seus honoraris, imagineu-vos un advocat espanyol, que no té cap competència al Marroc. Si ja és trist que un professional d’allà, (que són els que realment gestionen la kafala) s’aprofiti comercialment més enllà del que hauria de ser raonable, que ho pretenguin fer advocats d’aquí amb publicitat enganyosa, resulta més que lamentable.

Entre la solidaritat i l’empatia. La relació d’IMA amb els nens i les famílies.

Són moltes les famílies que s’adrecen a IMA interessant-se per la possibilitat de fer una kafala al Marroc. Algunes tenen clara l’opció i saben de les particularitats dela kafala. Altresvolen informació sobre la viabilitat de “l’adopció” al Marroc, d’igual manera que s’interessen per altres països. Cada cop son més les que han optat per l’adopció en altres països, però davant la perspectiva d’un procés llarguíssim o les traves aparegudes s’interessen pel Marroc.

A unes i altres intentem facilitar la informació més acurada sobre les particularitats de la kafala al Marroc. Sense contrapartides, però no sense reserves. Tots els que hem fet la kafala dels nostres fills sabem que quan comences el procés ningú pot donar-te cap garantia de la seva finalització amb èxit. Ni tan sols pel que fa a la durada del procés, ni tampoc de la crèche on hauràs d’anar a buscar el teu fill. Aquestes qüestions ens les varem plantejar en el seu moment i constantment, com és lògic, ens les plantegen les famílies que s’adrecen a nosaltres.

Quan parlem de reserves, ens referim a que, de vegades, cal ser prudents per tal d’intentar que els processos de kafala puguin tenir continuïtat mentre al Marroc hi hagi nens que no puguin trobar allà la seva família.

És un fet que si l’adopció internacional s’ha complicat als països on tradicionalment s’han fet més adopcions les famílies busquin alternatives, i això és així pels espanyols, pels suissos, pels francesos, pels belgues, pels nord-americans… i, sense tenir xifres oficials (si és que n’hi ha) si cada any hi ha més espanyols que opten per la kafala també hi ha cada anys més francesos, més suissos, més belgues…

És un fet que quan en algunes crèches s’havien establert uns protocols de kafala àgils, després de molts esforços per part de moltes famílies, s’havia arribat al punt de que era molt senzill ferla kafala. Tansols calia recopilar i legalitzar uns documents i trucar la directora, l’advocada o l’assistent social corresponent. Amb la gran demanda existent en l’actualitat, això ha fet que, en algunes ciutats, la massificació (no només per part d’espanyols, com hem comentat) hagi provocat recels en alguns sectors de l’administració marroquina i una gran dilatació dels processos, amb obstacles que abans no es produïen.

Tenim clar que ningú pot pretendre l’exclusivitat en la canalització de les kafales. De fet resultaria quelcom inviable ja que, com diu la dita, no es poden posar portes al camp. Ara bé, com associació si que tenim clar que hem d’intentar evitar algunes pràctiques, com pot ser la peregrinació per les diferents crèches de famílies sense el C.I. També pretenem facilitar la informació d’una forma ordenada, entrant a concretar amb les famílies en el moment en que tenen el C.I. i no abans, i en la majoria dels casos, en el moment en que tenen l’expedient legalitzat i traduït. És en aquest moment i no abans, quan podem facilitar la informació que tenim sobre les possibilitats reals de fer una kafala. Les certeses no existeixen en els processos de kafala.

Sabem que de vegades aquesta actuació pot causar un cert neguit a les famílies, per la manca de concreció que citàvem al principi, però no hem d’oblidar que el nostre objectiu com associació (un d’ells) és que el màxim de nens abandonats del Marroc puguin tenir una família a l’Estat Espanyol, sinó pot ser al Marroc.

Som conscients que això és senzill de dir, però de vegades difícil de pair per a les famílies que volen tenir un fill adoptiu, i per això volem fer la distinció entre solidaritat i empatia,  La solidaritat envers els nens abandonat del Marroc és un objectiu de l’associació i té molta relació amb el propi procés dela kafala. S’ha d’entendre que una de les particularitats del procés de kafala és l’estada a l’orfenat, fet que no es dóna en molt països. Quan surts de la crèche feliç amb el teu fill, després de la sentència de kafala, deixes enrere setmanes (o mesos) de convivència amb la resta dels nens, als que coneixes pel seu nom, amb els que has jugat i als que has cuidat ajudant al personal del Centre. Aquest és un element que contribueix a que hi hagi una especial motivació i sensibilització, per part de moltes famílies, i que les que ens associem a IMA ens impliquem en cercar famílies per als nens.

A partir d’aquí podem començar a parlar de solidaritat. Abans, en general, no. Abans, deixant de banda totes les excepcions que pugui haver (que n’hi ha) a la majoria de famílies ens mou l’interès per tenir un fill. En aquest punt, és fa difícil pair que els que ja tenen el seu fill et diguin que tant de bo que no hi hagués nens per kafalar o que és molt millor que els nens sense família la puguin trobar al Marroc. Som conscients que, quan ja tens el teu fill, és senzill afirmar que el fet que a una crèche no hi hagi nens per ser kafalats per estrangers és una bona notícia. Però aquest és el nostre parer.

Si amb els nens ens uneix un sentiment de solidaritat, amb les famílies ens uneix un sentiment d’empatia. Sabem el que suposa voler adoptar i els neguits que origina, ja que varem passar per això. Això comporta una implicació directa d’IMA en la informació a famílies i en l’intent de canalització d’un procés d’ajut mutu en el que pensem s’hauria de sustentar la continuïtat dels processos de kafala, al no existir una informació detallada per part de les administracions, ni haver intermediaris, del tipus ecais. (Alguna ecai va efectuar en el seu dia un “estudi de mercat”, desistint d’actuar al Marroc).

A IMA, la solidaritat amb els nens i l’empatia amb les famílies ens porta a fer el que fem en relació a la informació a les famílies, amb els nostres encerts i errades, que no és més que intentar facilitar a les famílies que volen “baixar” la informació actualitzada que ens aporten les famílies que acaben de “pujar”. Creiem que aquesta és la via correcta i esperem que pugui tenir continuïtat, per les famílies, però, sobre tot, pels nens.

Entrevista amb Jamila Joudar

Jamila Joudar és advocada, ha estat col·laboradora de la crêche d’Issil a Marràqueix i és una persona molt apreciada per les famílies espanyoles que han efectuat la kafala en aquesta ciutat. L’any 2008 li vam passar un qüestionari que molt amablement ens va contestar i vàrem publicar al butlletí de l’associació. A continuació us el transcrivim ja que les seves respostes son encara molt vigents.

Quines són, al teu entendre, les principals causes d’abandonament de nens al Marroc?

Crec que les causes de l’abandonament són diverses, però això és degut a la política portada a terme després de la independència, que no ha donat les mateixes oportunitats a tots els marroquins ni ha tingut en compte les regions pobres.

La pobresa obliga als pares a enviar a les noies a treballar com minyones en zones i situacions greus, sense oblidar les tradicions, que fan que la dona sigui sempre culpable i que hagi d’assumir ella sola la responsabilitat d’una relació mantinguda d’una manera “il·legal”

Consideres que el número de nens abandonats ha sofert variació en els darrers anys, o es manté estable? Es coneixen xifres oficials al respecte?

Crec que el número de nens abandonats augmenta d’any en any, tot i que malauradament no es coneixen les xifres oficials, ja que és un tema del que no es parla. És el “hehouma“, quelcom vergonyós de parlar en un país musulmà. Però a Marràqueix són entre 3 i 5 bebès (més nens) que li arriben cada setmana al procurador.

També s’ha de remarcar que hi ha dones que guarden els seus bebès o que els donen directament a famílies que els adopten sense passar per la kafala.

Existeix al Marroc una evolució positiva pel que fa a un increment de famílies marroquines que sol·liciten efectuar una kafala?

Els marroquins demanen cada vegada més de fer la kafala.

Quines característiques té el procés de kafala per a les famílies marroquines, pel que fa a temps per a l’obtenció de la idoneïtat, moment d’assignació del nen, temps transcorregut des de la presentació de la sol·licitud al jutjat fins a l’obtenció de la kafala…..?

La “idoneïtat” no existeix al Marroc. Els marroquins s’adrecen directament a una crêche amb un document signat pel Sr. Procurador. Per kafalar un nen o una nena, prèviament han de presentar una sol·licitud al Sr. Procurador.

Quins canvis ha suposat l’entrada en vigor del nou Codi de Família al 2004, en relació a l’abandonament de nens?

El temps per tenir el bebè. El lliurament varia entre un mes i sis mesos, depèn si el bebè disposa d’acta d’abandonament i partida de naixement.

Per a l’obtenció de la documentació del pares, no es triga gaire.

Com es valora el fet de que famílies estrangeres efectuïn kafales?

Els marroquins no accepten que els estrangers prenguin els infants abandonats en kafala. Pensen que són cristians que intenten canviar la seva religió, que ha de ser sempre l’Islam.

Sobre les kafales

“No se vayan a creer ustedes que esto de la kafala es sota, caballo y rey”.

Aquesta frase la va pronunciar, ja fa un grapat d’anys, el cònsol espanyol a Rabat en una conversa amb famílies catalanes quan sol·licitaven el visat per als seus fills…….. I tenia raó.

El temps ens ha vingut demostrant quelcom que la majoria de famílies ja sabeu, però que no ens cansarem de repetir, especialment per a les famílies que es plantegen iniciar un procés de kafala: Al Marroc, la kafala per a estrangers és un procés fràgil. No hi ha certeses, ni pel que fa a la durada dels processos, ni pel que fa a un final amb èxit dels mateixos. No hi ha dues kafales iguals.

Tots som conscients de que l’interès per la kafala s’ha disparat en els darrers temps i cada cop són més les famílies que contemplen el Marroc com a possible país d’origen dels seus fills. Moltes d’aquestes famílies coneixen personalment, indirectament, per fòrums, etc., altres famílies que han culminat amb èxit un procés de kafala en uns terminis molt més breus que els que son habituals en els processos d’adopció internacional. És per tot això que considerem necessari efectuar algunes consideracions.

CIUTATS ON FER LA KAFALA

Que coneguem algú que ha fet una kafala en una ciutat determinada no vol dir que nosaltres puguem tramitar-la també a la mateixa ciutat, amb èxit i amb un termini breu. Que en una ciutat perduri en el temps la possibilitat de fer una kafala depèn de molts factors (que comentarem tot seguit) i canvis que puguin produir-se. El millor dels supòsits, i malauradament no l’únic, per a que els estrangers deixin de poder fer kafales en una ciutat és que hi hagi prou demanda per part de famílies marroquines.

TERMINIS

No hi ha un termini establert de durada dels processos de kafala. Només podem basar-nos en les experiències anteriors, que d’altra banda són molt canviants. S’han tramitat kafales en un mes i en un sol viatge (fet cada cop més inusual) i hi ha hagut alguna kafala que ha trigat més d’un any a tramitar-se, comportant nombrosos viatges per part de la família.

El que cal tenir clar d’entrada, és que per a que un nen pugui ser kafalat ha d’haver estat declarat judicialment abandonat. Si el nen no disposa de la seva acta judicial d’abandonament (cosa habitual), la seva tramitació durarà un mínim de tres mesos. A partir d’aquí començaria el procés de kafala pròpiament dit.

CANVIS EN EL PROCEDIMENT DE TRAMITACIÓ

Tot i que la llei de kafala és igual per a tothom, la seva aplicació depèn molt de les autoritats de cada ciutat, que fan que la tramitació pugui ser més laxa o estricta. Qualsevol protocol de kafala àgil, pot veure’s estroncat per un canvi de jutge o procurador, o bé per nous criteris aplicats pels organismes que intervenen en el procés de kafala (ministeri d’interior, ministeri d’afers islàmics, serveis socials, wilaya….)

Cada cop que hi ha un canvi de titularitats, és més que probable un canvi en la tramitació. Fins i tot la substitució temporal d’un jutge per malaltia o vacances, genera canvis que provoquen noves incerteses a les famílies. Per a un tràmit tan pautat com és l’obtenció del visat, la simple absència per vacances (o curset formatiu) de la funcionaria espanyola del MAEC a Madrid, ha provocat la demora de quasi un mes en la seva obtenció.

EL CERTIFICAT D’IDONEÏTAT I LA KAFALA

Les famílies hem de tenir clar que el certificat d’idoneïtat obtingut a Espanya no és vinculant per al Marroc. La kafala que fem les famílies espanyoles no està regulada per cap tractat internacional o bilateral. El C.I. només suposa que per a l’autoritat espanyola competent la família està capacitada per a fer-se càrrec d’un menor acollit en kafala i això possibilita la posterior obtenció del visat d’entrada de l’Infant a Espanya. Res més.

La documentació que aportem les famílies espanyoles al Marroc no obliga a les autoritats marroquines. El Marroc té establert el seu propi sistema d’idoneïtat i es en base a aquest protocol que determinen si es concedeix o no la kafala d’un nen a una família.

Hi ha ciutats on es dóna validesa a la documentació aportada per les famílies (per exemple, l’informe psicosocial) i altres on ni se la miren. En funció d’això el procediment serà més estricte o no. A la fase II que facilitem a les famílies que viatgen es detallen tots els tràmits que poden ser exigibles en una kafala. Gairebé enlloc (fins ara) els demanen tots. Depèn de la ciutat i del criteri de les autoritats encarregades de la kafala.

RESPONSABILITAT DE LES FAMÍLIES

Sempre hem insistit que la primera i ultima responsabilitat en un procés de kafala rau en la família. No hi ha intermediaris. Ningú pot garantir res. No hi ha ecai a la que reclamar per incompliment d’una prestació de serveis pactada (i pagada). Encara que la família, com és habitual, concerti l’ajut d’alguna professional (perquè sempre són dones?) per a la tramitació de la kafala, aquest servei es limitarà als tràmits de “gestoria”. Cap professional marroquí us podrà garantir un bon fi, ni un termini curt. La única previsió sempre estarà basada en el “si tot va com fins ara…..”

Sempre havíem pensat i comentat a les famílies que la coincidència de vàries fent al mateix temps (o encara que sigui de forma solapada) els seus processos de kafala, era positiu, pel que comportava d’ajut mutu sobre el terreny. Normalment sempre hi ha hagut bona sintonia entre les famílies ja que els moments intensos compartits creen vincles importants. Ara bé, això és vàlid quan parlem de 3, 4 o 5 famílies. Però quan a la mateixa ciutat s’ajunten fins a 20 famílies la cosa canvia. I més si sorgeixen problemes nous que generen noves incerteses.

ACTUACIÓ RESPONSABLE DELS PROFESSIONALS.

En aquestes circumstàncies és inevitable que sorgeixin discrepàncies, rumors infundats o no, que es creïn situacions de “psicosi” (així en ho han descrit algunes famílies). En fi, que allò que pot ajudar molt quan es tracta de poques famílies pot ser contraproduent quan són moltes. També cal tenir en compte el comportament de les famílies: normalment és correcte i respectuós, però entre tantes famílies sempre n’hi pot haver alguna que no ho sigui, que entri a la crèche com el que entra a un supermercat de nens i això, malauradament, acaba repercutint negativament a tothom.

L’actuació dels professionals (advocades normalment) també és rellevant. Tot i que el seu concurs no és imprescindible (i fins i tot està mal vist en alguna localitat) és habitual comptar amb algun d’ells degut a les dificultats que tenen les famílies per bellugar-se entre la burocràcia de l’administració marroquina, idioma etc. El gran increment de famílies i kafales en els darrers temps ha fet que els ingressos d’aquestes persones es disparin i, fins i tot, generin recels. La seva actuació sol ser correcta, tot i que s’han donat casos d’extralimitació en les seves tasques (especialment en el procés d’assignació) i això ha comportat entrebancs en el procés. D’una mateixa advocada és habitual rebre comentaris molts positius o molt negatius de part de les famílies. Tot està en funció de com li ha anat a la família el seu procés. Hi ha hagut algun cas esgarrifós d’incompetència professional per part d’alguna d’elles, especialment quan s’embarquen en un procés de kafala en alguna ciutat on el protocol és més sever i no el tenen per la mà.

La gran afluència de famílies està suposant un problema, ja que no solen dir que no a la família i acaben acumulant un gran nombre d’expedients que després els resulta complicat gestionar. I quan apareix un entrebanc nou i les agafa amb el pas canviat, aleshores la situació es complica per a desesperació de les famílies afectades.

CONTINUÏTAT DE LES KAFALES

Amb els comentaris anteriors hem volgut posar de manifest que, com deia el cónsol, “això de la kafala no és sota, cavall i rei”, però pensem que, mentre hi hagi nens que necessitin una família, valdrà la pena continuar treballant per a que les kafales puguin tenir continuïtat i siguin viables per a les famílies espanyoles que optin per aquesta via com a forma d’arribar a la paternitat. Això si… amb paciència, prudència i discreció.