Reflexions sobre la kafala

La Núria i el Pepe van fer la seva kafala a finals del 2009, en aquell moment van escriure el text que reproduïm tot seguit i que varem publicar al butlletí de març de 2010, és un article on comenten sensacions i reflexions en torn al procés de kafala del seu fill, i que pensem que són plenament actuals i que val la pena rellegir per continuar-hi reflexionant.

A començaments de novembre va començar el nostre procés de kafala a Rabat. Feia uns quants mesos que conreàvem la meravellosa virtut de la paciència amb contactes i esperes infructuoses a altres ciutats quan des d’IMA ens va arribar el contacte de l’advocada i la vàrem trucar. Els esdeveniments, de manera molt agradablement sorprenent, es van precipitar. Tot i que en aquell moment no ho sabíem, en menys de dues setmanes coneixeríem al nostre fill i en poc més de dos mesos seríem els tres a casa.

Cadascú sap després de què, com, i en quines condicions arriba a aquesta fase del seu camí cap a la p(m)aternitat. Arribat el punt en què des d’IMA o des d’on sigui t’arriba el telèfon d’un advocat que cobrarà per ajudar-te a fer els tràmits al Marroc, resulta potser temptador col·locar-se en la posició mercantilista de “qui paga mana” i adoptar una visió no mancada de prepotent colonialisme en el sentit de què “a Espanya/Catalunya les coses funcionen així i, com que vinc i pago, vull que funcionin igual”…  però cal fer l’esforç de mirar de posar-se al lloc dels altres, en aquest cas dels marroquins que veuen arribar l’estranger a buscar un nen.

Probablement això és important en qualsevol procés adoptiu a qualsevol país del món, però al Marroc pren una especial rellevància per les particularitats del procés de kafala. Aquesta reflexió l’havíem sentida i llegida infinitat de vegades a les reunions i els butlletins d’IMA fins al punt de dir “sí, ja, val, que ja ho hem sentit”… però després de viure-ho en primera persona, de fer la nostra kafala i de passar gairebé dos mesos a Rabat, coincidint amb moltes famílies en moltes situacions, creiem que cal insistir-hi encara més.

El procés és fràgil, i penja d’un fil. En aquests moments (finals del 2009 / inicis del 2010) que surtin nens de la crèche cap a Espanya depèn d’una cadena de persones: l’advocada que sap com bellugar-se en els laberints de la burocràcia judicial de Rabat, el jutge que és partidari de donar kafales a estrangers, la directora de la crèche que és qui fa les assignacions, i el personal del consolat que fa el visat del nen. La cadena té altres baldes probablement no menys importants: les ajudants de l’advocada, la secretària del jutge, les responsables i les cuidadores de la crèche… i cada una d’elles, cada una d’aquestes persones, és imprescindible, ara com ara, per què les kafales segueixin sortint – si més no fins que no apareguin altres persones que demostrin que poden fer que el procés segueixi funcionant.

A banda de què Allah els conservi la salut molts anys, cal també que aquesta gent no s’afarti de la seva feina. Som testimonis directes de què les persones implicades (cadascuna amb la seva forma de ser) fan tot el que està a les seves mans per què els tràmits se simplifiquin i vagin amb la màxima celeritat, malgrat les dificultats i les pressions que reben del sistema, de l’entorn i també d’algunes famílies. En aquest sentit,  cal evitar que girin l’esquena als espanyols com a col·lectiu com a conseqüència de l’actitud particular d’alguna família. Després de la nostra experiència, pensem que molta gent no és conscient de la delicada posició del jutge, de la honestedat de la directora de la crèche o de la quantitat i dificultat de la feina que fan l’advocada i les seves ajudants, implicant-se més enllà del que seria esperable i essent (creiem que injustament) titllades de “pesseteres”.

Potser perquè tots dos hem estat emigrants en algun moment de les nostres vides, estem convençuts que el respecte a la cultura d’acollida i la integració, en la mesura del possible, són un deure de l’estranger que arriba a un lloc nou i la clau per la seva acceptació. Ara, com molta gent, apreciem que els nouvinguts facin l’esforç per aprendre la nostra llengua, i ens desagrada que parlin malament del nostre país o que no respectin les normes de convivència que tenim instaurades i que fan que la nostra societat, amb les seves virtuts i els seus defectes, sigui com és. No cal fer un gran exercici d’empatia per adonar-se que als habitants d’altres països els passa el mateix, i els marroquins no en són una excepció.

Fer-hi una kafala no implica quedar-se a viure al Marroc, naturalment, ni trobar-hi feina, és clar… però tampoc no és un viatge de pas. Durant un temps (dies, setmanes, mesos, segons el cas) hi ha una convivència i una interacció profunda amb molta gent marroquina implicada en el procés que ha de permetre que un nen(a) deixi la crèche per esdevenir el nostre fill(a): des de les cuidadores que n’estan al càrrec fins al jutge que ens ha de donar la tutela, passant naturalment per l’advocada, la directora de la crèche, o el vigilant de la porta de l’orfenat, moltes persones fan possible que la kafala es dugui a terme.

És doncs pel nostre propi interès, pel de les famílies que vindran darrera i, sobretot, per l’interès dels nens que esperen ser kafalats, que és molt recomanable (per no dir que tenim l’obligació de) mantenir una actitud respectuosa amb persones i institucions. No podem perdre de vista que, als ulls de molts marroquins, som uns estrangers que, des de la nostra posició privilegiada, arribem a endur-nos un nen. D’entrada és inevitable que despertem un cert recel. Si la nostra actitud és de prepotència, el rebuig està garantit i ben merescut. Som al Marroc, som uns convidats, hi anem a buscar el nostre fill i, estem o no d’acord amb el sistema, ens hem d’adaptar a com funcionen les coses. La humilitat i el respecte en el tracte (amb tothom) són fonamentals per garantir la continuïtat dels processos. A banda d’obeir al sentit comú i de ser mínimament educats, una cosa tan simple com aprendre quatre paraules en àrab per poder dir “bon dia”, “si us plau”, “gràcies” o “com estàs” ens ajuda a relacionar-nos i ens obre moltes portes (o és que potser a casa no canvia la nostra actitud quan algú amb aspecte forani fa l’esforç de dirigir-se a nosaltres en català/castellà/euskera…?).

Desconeixem la motivació última del jutge per facilitar les kafales d’estrangers, però després de la nostra experiència creiem que té un interès genuí en el benestar dels nens.  El jutge es pot imaginar que al nen no li faltarà res des del punt de vista material, però li agrada saber que és un nen desitjat (pels pares i la família extensa) i que és i serà un nen estimat en la seva nova vida.

Nosaltres vàrem conèixer el P. al Lalla Meriem a mitjans de novembre. Vàrem passar deu dies amb ell i vàrem tornar a casa durant una setmana per arreglar temes pendents. A començaments de desembre vàrem anar cap a Rabat altre cop per quedar-nos-hi fins al final del procés. Potser no sempre és possible, i implica sempre sacrificis personals i materials, és clar, però poder passar el màxim de temps amb el nen en el seu entorn, viure el seu dia a dia  i conviure amb les persones que l’han vist créixer és una experiència molt enriquidora i molt recomanable, per la família i per al nen. Quan ens va arribar el judici, el 28 de desembre, la convivència havia fet que aquell nen que havíem conegut feia sis setmanes ja fos el nostre fill, però, sobretot, que ell també hagués establert un vincle inequívoc amb nosaltres, i el jutge ho va valorar molt. D’altra banda, se’ns va fer patent que per al jutge, com per molts marroquins implicats o no en el procés, el fet que un nen surti del Marroc i perdi la seva cultura d’origen és un mal menor davant la perspectiva de què tindrà una família, serà estimat i rebrà una educació… però segueix essent un “petit mal”. És per això que el jutge – i la resta de gent – valoren i aprecien molt que la família s’interessi per la cultura marroquina i la llengua àrab, les conegui mínimament, les respecti i tingui la intenció de fer que el nen, des del seu nou país, no perdi del tot el contacte amb el país que el va veure néixer.

A nosaltres, personalment, l’afinitat amb el Marroc ens venia d’abans. Quan vàrem optar per la via de l’adopció per esdevenir pares, vàrem tenir clar des del primer moment que el nostre fill havia de venir del Marroc. Volíem que el seu país d’origen i el nostre tinguessin el màxim en comú, que fossin propers físicament i emocionalment també, i en aquest sentit sempre havíem experimentat un sentiment de vincle amb el nord d’Àfrica, potser per allò de la mediterraneïtat i per l’herència comuna que compartim.

La religió marca la cultura, sí, a banda i banda de l’estret, però si ens desempalleguem d’aquest embolcall que diferencia i veiem a les persones més enllà de la religiositat i els costums que aquesta implica, ens adonem que la nostra idiosincràsia ens acosta molt més al nord d’Àfrica que no pas al nord d’Europa. Aquí es menja porc (molt!) i es beu alcohol, i la gent més jove de 65 anys potser ni sap què és la quaresma, i cal anar a un poble de l’Espanya profunda per veure que al bar només hi ha homes, i les senyores ja no porten mantellina quan van a missa perquè cada cop hi ha menys gent que va a missa, i les dones ara els tenen més ben posats i no es resignen a aguantar el marit que els ha tocat, i ja som un país d’acollida i no un país d’emigrants… però malgrat la globalització i la influència anglosaxona, seguim tenint encara un cert sentiment de tribu i donem importància extrema a la família, i als nens, i a la gent gran, i potser ho estem perdent una mica però seguim sent hospitalaris, ens agrada fer vida al carrer, anar al mercat, xerrar de banalitats i arreglar el món, i riem fort i cridem, i el nostre sentit de la puntualitat escandalitza a un anglès. Potser cal anar una mica més al sud per veure que no fa pas tants anys que les coses aquí no eren tan diferents de com són ara a molts indrets del Marroc, però segueixen essent molts més els trets que ens uneixen que no pas els que ens fan diferents.

Fa gairebé dos mesos que som a casa, amb el P. Ara les setmanes que vàrem passar a Rabat, la rutina de la crèche, els nervis per la vaga de funcionaris de justícia, els biberons en fila, les pluges torrencials i les cares de tonto quan no entens res del que està passant i et deixes portar, semblen molt lluny. Però queden a prop les persones que ens van fer fàcil i agradable l’estada, els seus riures tendres amb el nostre àrab macarrònic, els seus esforços per treure el millor d’unes condicions difícils, la seva honestedat i la complicitat i comprensió amb què ens van acollir, ajudar i acompanyar per un procés que sense ells hauria estat totalment inabastable. Els estarem sempre infinitament agraïts perquè ells han fet possible que cada dia puguem veure el somriure de felicitat del P. en despertar-se.

Pepe i Núria. Febrer de 2010

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s