Com sabeu, una de les nostres activitats pots-kafala que més ens agrada organitzar són les trobades de famílies. Aquestes trobades ens permeten anar mantenint el contacte entre les famílies i comprovar periòdicament com van creixent els nens. N’organitzem dues a l’any, a la primavera i a la tardor. A continuació teniu la crònica del nostre corresponsal a la darrera trobada, la de tardor del 2011, que es va fer el 13 de novembre.
Teníem tots els números, però al final no va ploure. Afortunadament el temps va ser clement i varem poder gaudir de la trobada a la casa de colònies de Cal Mata, situada al petit poble de Saifores (Baix Penedès). El lloc estava la mar de bé. La única objecció que podem fer a la casa són les indicacions de localització que figuren al seu web, que estan fetes amb la part del cos situada al lloc on l’esquena perd el seu nom i que van provocar que algunes famílies donessin alguna volta de més per arribar. Res greu.
Entre petits i grans varem arribar al centenar de persones, just el número de places que tenia el menjador gran de la casa. Excepte el Jordi, la resta de membres de la Junta no va poder assistir. A la Bea li podem perdonar, ja que acabava d’aterrar a Barcelona amb el Farouk. A la Núria també, ja que l’Àiman es va posar malalt el dia abans. A la resta els hi descomptarem del sou. L’Àiman no va ser l’únic nen que es va posar malalt el dia abans. Aquest és el problema que tenen els nostres fills nascuts al Marroc: es posen malalts sense demanar permís. Qüestió genètica?…….cultural…..?. Caldrà preguntar al senyor Punset.
Bé, anem al que realment interessa: el dinar. Després de l’anterior experiència de la trobada de primavera a Aiguafreda, on a La Llobeta (un asteroide Michelin) varem gaudir d’una experiència gastronòmica sublim, ens varem topar amb la crua realitat i varem torn
ar a un menú auster com correspon a un temps de crisi (maleïda prima de risc!). Els macarrons i pollastre, un clàssic, es varen tornar a imposar. Això si, cuinats amb delicadesa i acompanyats d’amanida per desengreixar el macarrons i guarnició de patates per alleugerir la solitud del pollastre. Tot plegat rematat per fruita del temps i gelat artesà de tradició italiana servit en terrina plastificada. Pel que fa al vi, estant al Penedès, ens abstindrem de fer pública la nota de tast, per si algun dia hem de tornar.
Com és habitual, després de dinar, amb els cafès i mentre els monitors es guanyaven durament el sou amb els nostres infants, varem aprofitar per fer un col•loqui informal. El Jordi és va estrenar com a nou president i va fer la introducció comentant com estaven les coses a les diferents crèches. Va demostrar un alt nivell institucional i quasi no va dir cap bestiesa. Varen haver diverses aportacions, totes interessants, en relació a experiències recentment viscudes per famílies a les diferents crèches, al paper de l’associació en el suport a famílies i envers les crèches i/o autoritats marroquines, el comportament (in)convenient que algunes famílies tenen durant el procés etc., etc.
Pel que fa als nens, varen fer dos grups en funció de l’edat. Els més menuts varen aparèixer amb el nas pintat de colors i els grans, després de fer una expedició pel bosc varen arribar carregats de fòssils. Afortunadament eren fòssils de petxines i no varen trobar cap fèmur de mamut, que hauria suposat certs inconvenients logístics pel que fa al transport.
Fins aquí la crònica del nostre corresponsal. Esperem poder-nos retrobar a la primavera, amb més bon temps, per a comprovar empíricament com condeixen sis mesos en el creixement dels infants i poder conèixer més petits nou(ben)vinguts.
IMA 