Josep i Carme

El Josep i la Carme varen fer la kafala dels seus dos fills a la crèche Lalla Meriem de Rabat els anys 1996  i 2000. Són de les primeres famílies espanyoles que varen fer una kafala al Marroc i que posteriorment varen adoptar els seus fills aquí. Juntament amb altres famílies varen fundar IMA a l’any 2000 i el Josep va presidir l’associació fins a finals de l’any 2003. Els agraïm que hagin tingut la gentilesa de respondre les preguntes d’aquest qüestionari.

Com vareu conèixer la possibilitat de fer una kafala i quina va ser la motivació per a escollir el Marroc com a país d’origen dels vostres fills?

Des del moment en què ens vam plantejar l’adopció, la idea d’un país nordafricà hi va ser present. La fascinació de la Carme per la cultura àrab s’encomanà al Josep. Això era pel voltant del 1993. Dissortadament, però, totes les trucades, visites i gestions acabaven amb la mateixa resposta: l’adopció al Magrib és impossible. Quan ja ho havíem donat per perdut i tramitàvem per a Sudamèrica, un dia ens assabentàrem casualment que a tocar de casa una parella havia adoptat al Marroc, a través d’uns coneguts que hi tenien relacions comercials: l’endemà ja érem a Rabat. Era el 1995.

En el moment de fer la vostra primera kafala, començava a Espanya l’interès per les adopcions internacionals. Com va reaccionar l’ICAA davant la vostra sol•licitud de kafala? Tenien previst algun tipus de protocol com el que hi ha establert ara?

La primera vegada que vàrem anar al Departament de Benestar Social (ens sembla recordar que encara no era ICAA) el seu interès per l’adopció internacional era nul: només cercaven famílies  d’acollida per als infants i joves que tenien tutelats i ens van dir, literalment, que de l’adopció internacional no se n’ocupaven. Nosaltres ho desconeixíem gairebé tot de l’adopció i la fredor i desinterès del Departament ens va desanimar molt, però el somni de l’adopció era persistent i cada cop ens il•lusionava més. Després d’aquell primer viatge inesperat a Rabat, se’ns van obrir diversos fronts amb el Departament (idoneïtat, Marroc,…) i com que no ens en sortíem, al cap d’un any vàrem tornar a Rabat a tramitar l’adopció sense dir-los res.

En aquells moments també al Marroc hi havia poca experiència amb estrangers. Tampoc hi havia advocats de referència i tot el procés el vareu fer vosaltres sols. Us va resultar molt complicar conèixer i seguir el protocol administratiu i jurídic fins aconseguir la kafala, tenint en compte que encara no estava promulgada la llei de la kafala de 2002 (ni molt menys el codi de família de 2004)? Quan temps vareu invertir?

La parella d’amics ens proporcionà una llista dels documents marroquins que havíem d’obtenir. L’objectiu era aconseguir els mateixos documents i l’estratègia que utilitzàvem era anar pas a pas i cada cop que obteníem un document preguntàvem quin era el tràmit següent i on havíem d’anar. Ho anotàvem tot: tràmits, adreces, terminis,… D’aquí va néixer la primera guia. Hi va haver moments molt i molt difícils i dificultats que semblaven insalvables. A vegades, quan tot semblava perdut, i sense saber com, el camí s’aplanava: teníem un cop de sort o apareixia la bona gent. Cada document que obteníem era un èxit.
El procés es va allargar força perquè llavors hi havia dues fases ben diferenciades: la primera era administrativa i consistia en completar l’expedient amb documents tramitats al Marroc. La durada va ser de quasi un mes. Després calia esperar l’autorització administrativa per adoptar. En la primera adopció ens va tardar tres mesos i en la segona gairebé un any. Després començava la segona fase, pròpiament judicial, que culminava amb la kafala i l’autorització per a sortir del país amb el nen.  La durada solia ser d’unes tres setmanes. Després venia el viacrucis del visat que podia -i solia- durar mesos. Ens van aconsellar deixar el nen, tornar a casa i mobilitzar la tramitació des d’aquí. Aquest va ser, de llarg, el tràngol més dolorós. No haguéssim dit mai que separar-se d’un fill fos tant dur. Novament, com un miracle, el problema del visat es va solucionar amb quinze dies.

Quina era la situació de la crèche Lalla Meriem en aquells moments pel que fa a número de nens, condicions per a la seva atenció, possibilitats de ser kafalats, predisposició de la direcció de la crèche….?

Ens sembla que si fa no fa com ara. Hi havia molts nens, més de dos-cents, i no gaire ben atesos, però contràriament al que podíem imaginar el centre no era molt  sinistre, els nens estaven força ben alimentats i tenien atenció mèdica. Tanmateix, les condicions assistencials eren deplorables: dues criatures per llit, estimulació sensorial, motriu i emocional nul•la, higiene escassa,… La direcció estaven en mans d’una assistent social que no semblava preocupar-se gaire dels nens, tot i que ens semblà que una gran majoria tenien acta d’abandonament. Els historials mèdics també eren força acceptables. Els esforços de sor Antònia, cap d’infermeria, eren ben intencionats, però no aconseguien la implicació de les cuidadores.

Com va ser el procés d’adopció dels vostres fills a Espanya? Vareu recórrer a algun lletrat o ho vareu fer sense necessitat d’advocat? Va existir algun problema derivat del desconeixement de una figura jurídica tan particular com la kafala?

Amb el primer fill no vàrem córrer gens a instar l’adopció. Anàvem renovant el certificat de residència, però, de fet, a tot arreu l’inscrivíem amb el seu nou nom i amb els nostres cognoms. Continuava la sort!
En canvi amb el segon fill només arribar ja vam tramitar l’adopció, el trasllat del certificat de naixement, el canvi de nom,…
Tant en un cas com en l’altre ens ho va portar un advocat i no hi va haver cap problema: la sentència d’adopció no va tardar pas més d’un parell de mesos.

Quan vàreu fer la kafala del vostre segon fill, a l’any 2000, el vostre primer fill ja estava adoptat a Espanya. Va suposar això algun problema?

No, tot i que era un tema que ens intranquil•litzava i que en un cert moment del procés ens va fer patir. D’una banda, teníem clar que el nostre primer fill ens havia d’acompanyar al Marroc a fer la segona kafala, però de l’altra, no les teníem totes perquè ell ja tenia passaport espanyol. El moment de màxima tensió fou a la Wilaya de Rabat, on calia obtenir l’autorització administrativa prèvia a l’adopció. Hi vàrem anar nosaltres dos i el funcionari només ens preguntava per “l’enfant” i insistia en veure’l. Com que nosaltres tiràvem pilotes fora ens va demanar fotografies, però no en portàvem. La situació era crítica perquè ens jugàvem l’autorització. Finalment, hi vam tornar amb ell i vam anar entenent que l’interès del funcionari era constatar l’adequada evolució del nen i incorporar aquesta dada a l’informe. En cap moment ens demanà el passaport, ni ens va fer preguntes “compromeses”.

Quines són per a vosaltres les diferències més notables entre el processos de kafala de principis de la dècada respecte als d’ara?

Ha canviat la llei i això vol dir, entre altres coses, que ha desaparegut el sedàs  de l’autorització administrativa prèvia. Però segurament la diferència més important és que ara hi ha un gruix d’experiència acumulada que cristal•litza en l’acompanyament que IMA ofereix a les famílies i que permet emprendre aquesta aventura de l’adopció al Marroc de forma més previsible i confiada. Uns altres canvis importants són la possibilitat d’adopció monoparental femenina i el coneixement i incorporació de noves crèches.

Pel que fa a l’associació, quin era l’esperit que us va moure per a fundar-la? Com era la relació entre famílies en els primers anys? Quines diferències més notables hauria entre IMA del 2000/2003 i la d’ara?

Des del moment de la nostra primera adopció vam voler donar a conèixer el fet que al Marroc hi havia molts infants institucionalitzats i adoptables, moltes criatures en situació de vulnerabilitat o desemparament, però també volíem trencar el discurs ignorant que al Marroc no és possible adoptar. I una altra cosa que també ens preocupava era com generar simpaties i canviar la mirada que els catalans, i per extensió els espanyols, tenim cap a la gent del Marroc. D’altra banda, hi havia la tasca de pressió sobre les administracions, en especial la DGAI. Aquest darrer aspecte el vàrem canalitzar, al principi, a través d’ADOFAM, una associació de famílies vinculades a l’adopció internacional que es va crear justament llavors i que ara ja és dissolta. Amb el temps ens vàrem adonar que necessitàvem un canal més idoni i específic i això ens portà a fundar IMA.

Quan es va fundar IMA, al 2000, érem molt poquets. De fet, només nosaltres dos havíem adoptat al Marroc, però hi va haver altres persones, la majoria no vinculades a l’adopció, que ens van fer costat. Pensàvem que IMA havia de ser una xarxa d’ajuda mútua que mobilitzés els sentiments de generositat i humanitat que necessàriament es generen amb l’adopció i que fos dipositària dels coneixements i l’experiència adoptiva de les famílies que anessin adoptant al Marroc. Durant aquests vuit anys IMA ha anat creixent gràcies a l’esforç i la voluntat desinteressada de moltes persones i, malgrat les lògiques vicissituds conjunturals, ens sembla que ha mantingut força senyals d’identitat.

Vosaltres sou dels primers que vareu kafalar al Marroc i els vostres fills són més grans, estan a prop de l’adolescència i els heu acompanyat en la seva creixença. Cóm penseu vosaltres, a partir de la vostra experiència, què s’ha d’afrontar el fet diferenciat dels nostres fills i la relació amb els seus orígens?

Els nostres fills són, fonamentalment, fills, i encara que la història familiar prèvia i el seu origen biològic són qüestions molt importants i intentem tractar-ho amb naturalitat, ho subordinem al fet bàsic: són fills nostres. Els fills són una capsa tancada de la qual podem saber què voldríem que en sortís, però no sabem què en sortirà. Com viuran i què passarà més endavant amb els seus orígens i la seva diferència? No ho sabem. A vegades ens preocupa, però a vegades és el que menys ens preocupa. Estarem sempre amatents per ajudar-los i acompanyar-los fins on podrem.

I ja per acabar aquest qüestionari, volem recordar a Sor Maria, monja catòlica que durant molts anys i fins fa poc va col•laborar al Lalla Meriem, amb la que vareu establir una bona relació i de la que tenim un gran record totes les famílies que la varem conèixer. A tall d’anècdota, us volem preguntar si és certa la llegenda urbana que diu que va ser un dels vostres testimonis en la compareixença davant de l’addoul?

Quan l’any 1995 vam anar per primera vegada a la crèche Lalla Meriem de Rabat a explorar la possibilitat de l’adopció vam conèixer sor Antònia, l’antecessora de sor Maria i cap d’infermeria de la crèche. Aquell  primer viatge el vam fer amb les mans a les butxaques com aquell qui diu i no vam podem iniciar cap tràmit. Per fer alguna cosa sor Antònia ens va suggerir que ens convertíssim: ella mateixa va telefonar  Monsieur Bouker, un addoul com sortit d’un conte, el va fer venir a la crèche i, efectivament, va assistir com a testimoni a la nostra conversió a l’Islam. De sor Antònia podríem explicar-ne moltes coses, però només volem deixar dit que va ser la primera persona que ens comentà de crear una associació. Podríem dir que ella és l’esperit inspirador d’IMA.

A sor Maria la vam conèixer durant la nostra segona adopció, quan IMA ja rodava una mica. Hi vam tenir molta menys relació que amb sor Antònia, però també en guardem un bon record.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s