UNA BIBLIOTECA A IMA

“Siempre imaginé que el Paraíso

sería algún tipo de biblioteca”.

Jorge Luis Borges.

Com molts de vosaltres ja sabeu, des de fa un temps que volem donar a la nostra seu a Barcelona nous usos, tant per les famílies associades com per les que venen a IMA a informar-se.

Vam pensar que també estaria bé donar un nou ús oferint a les famílies l’espai per trobades, conferències o per consultes terapèutiques. Tots aquests projectes estan en procés de construcció i durant el 2012 us anirem informant dels seus avenços.

Però va haver-hi una proposta que de seguida ens va seduir i que vam decidir tirar endavant: tenir a disposició de totes les famílies una petita biblioteca amb llibres, guies, revistes i altres recursos sobre la kafala, sobre el Marroc i sobre l’adopció. Una biblioteca amb imprescindibles de la literatura marroquina, amb mapes, revistes i guies de viatge del país, però també amb textos legals sobre la kafala i altres llibres i guies sobre l’adopció i la post-adopció. També vam pensar que estaria bé posar a disposició una petita ludoteca amb jocs i contes per qui volgués venir acompanyat… Probablement s’hagi escrit molt sobre l’adopció, però no és fàcil trobar material específic sobre la kafala i molt menys trobar plegats kafala, adopció, post-adopció i Marroc.

Amb tot això, ens vam posar en contacte amb la Cap del Servei de Coordinació bibliotecària de la Diputació de Barcelona, per tal ens pogués assessorar des d’un punt de vista bibliogràfic, que ens va dir que tinguéssim en compte que la Biblioteca de Sant Quirze del Vallès està especialitzada en adopció i acolliment i que hi ha, a més, sis biblioteques de la província especialitzades en cultura àrab, són les següents:

• ABRERA. Josep Roca i Bros
• BADALONA. Llefià
• BARCELONA. Sant Pau-Santa Creu
• SANT BOI DE LLOBREGAT. Mª Aurèlia Capmany
• SABADELL. Can Puiggener
• SANT CUGAT DEL VALLÈS. Gabriel Ferrater

Si entreu al catàleg i trieu aquestes biblioteques, hi podreu fer cerques sobre el fons especialitzat, buscant per matèria.

Amb tot això, i ara que tenim una bona base bibliogràfica, confeccionarem el llistat de títols que de mica en mica anirem adquirint. De moment, sapigueu que tenim exemplars de la revista Niños de hoy, dedicada a l’adopció al Marroc. Per la seva banda la directora de la biblioteca de Sant Pau-Santa Creu, ens ha preparat un recull bibliogràfic de títols imprescindibles sobre la temàtica “Marroc”: guies, mapes, història, cultura, gastronomia, literatura, etc. I estem oberts a qualsevol altre tipus d’aportació que vulgueu fer!

Hem pensat per això organitzar una festa de presentació del projecte per a totes les famílies kafaleres.

Aquest acte tindrà lloc el dissabte 4 de febrer a la Biblioteca Sant Pau-Santa Creu (c/Hospital, 56-Barcelona).

Participaràn també tres CONTACONTES que ens portaràn històries originàries del Marroc…

Aquest és el programa:
11:00. Arribada i breu presentació del projecte. L’Imma Solé, directora de la biblioteca de Sant Pau-Santa Creu, ens proporcionarà un recull bibliogràfic fet per l’equip de la biblioteca, amb títols imprescindibles sobre el Marroc: guies, mapes, història, cultura, gastronomia, literatura, etc.
11:15.  Contes del Marroc.
12:30. Finalització de l’acte.

Si hi voleu assistir us demanem que confirmeu la vostra assistència i la dels vostres fills enviant un correu a ima@amicsinfantsmarroc.org (indiqueu-nos l’edat dels nens i nenes al correu per a què les contacontes puguin preparar millor el seu programa)

Us hi esperem!

Els advocats y les advocades

Tal com ja hem comentat en altres ocasions, és habitual que per tramitar un procés de kafala les famílies facin ús dels serveis professionals d’algun advocat/a. El paper d’aquests professionals és cada cop més important i l’increment dels seus honoraris comença a disparar-se aprofitant que cada cop són més les famílies estrangeres, no només espanyoles, interessades en la kafala.

Volem recordar que per a fer una kafala no és imprescindible cap advocat. De fet les primeres famílies que la varen efectuar ho van fer pel seu compte. Malgrat això, avui en dia és molt difícil poder bellugar-se pels protocols burocràtics marroquins sense un suport, no només per raons d’idioma. Aquest suport, remunerat, pot venir per part d’algun advocat, d’un assistent social o bé d´algú que conegui bé els procediments de kafala i sàpiga bellugar-se entre les diferents instàncies administratives i judicials marroquines.

El suport d’aquesta persona, advocat o no, no garanteix poder finalitzar amb èxit un procés de kafala. Sempre hem dit que la seva actuació és bàsicament com a “gestoria”. De la seva bona gestió dependrà que la documentació necessària s’obtingui en uns terminis raonables i que els protocols establerts en el procés de kafala és puguin anar seguint sense entrebancs. Ara bé, qualsevol  canvi, imprevist, pel que fa a les instàncies marroquines (jubilació o canvi d’un jutge, procurador, etc.) pot fer variar la gestió o durada d’una kafala.

Cada ciutat té les seves particularitats i a cada una els professionals que intervenen poden ser diferents, tot i que normalment són advocats. En principi pot semblar que qualsevol advocat, amb la llei a la mà, podria gestionar eficaçment un procés de kafala. Però, malauradament no és així i ja hem tingut algunes experiències negatives. No només cal conèixer bé la llei de kafala (això no és complicat), sinó que s’ha d’estar familiaritzat amb les particularitats de funcionament i tipus de sintonia que hi pugui haver en els diferents tribunals de família de cada ciutat, que poden ser molt diversos, i, molt important, s’ha de saber a quina porta trucar i a quina no trucar (especialment en llocs on el jutge és partidari de les kafales a estrangers i el procurador no, o bé on els representants del Ministeri Islàmic poden ser refractaris a aquest tipus de kafales).

Des d’IMA facilitem a les famílies les informacions de què disposem (que no són altres que les que ens van fent arribar les famílies, en un procés de retroalimentació que esperem sigui durador), entre elles la de les persones, normalment advocats, que tenen experiència en gestionar kafales en una o altra ciutat. No tenim cap interès en que el professional sigui un o un altre, però per haver tingut alguna experiència negativa, només donem dades d’advocats que sapiguem del cert que han aconseguit dur endavant processos de kafala amb èxit. El problema d’això rau en que en alguna ciutat, com Rabat, per exemple, es produeix un monopoli de facto per part del professional, que acaba comportant un increment d’honoraris abusiu i un alentiment en les gestions producte de la gestió de nombrosos expedients de kafala alhora.

Sempre hem comentat que seria bo disposar de referències de més professionals, per tal d’evitar aquestes situacions. En alguna ciutat ja tenim coneixement de més d’un professional que ha tingut experiència positiva en la gestió de kafales. Volem aprofitar per a fer una crida a les famílies que hagin pogut fer la kafala amb èxit,  amb algun professional nou, per a què ens facilitin les dades de contacte i possibilitar que podem fer arribar més opcions a les famílies interessades. Això si, l’experiència a dia d’avui ens fa evident que malgrat que apareguin nous professionals o n’hi hagi més d’un en una ciutat, els honoraris són molt cars en tots els casos (i si hi ha algun professional que s’incorpora a fer kafales amb uns honoraris més raonables, ràpidament els incrementa en quan s’assabenta del que les famílies paguen a altres professionals).  Tot i així, si el fet que hi hagi una més gran diversificació de professionals serveix per a què no s’acaparin tants expedients en unes soles mans i la gestió pugui ser més àgil, benvinguda sigui.

Si el cas dels professionals marroquins comença a ser flagrant, pel que fa al profit econòmic que en treuen, el cas de professionals espanyols que han vist la kafala com a una oportunitat de negoci, podem qualificar-lo, d’indignant, immoral, presa de pèl i altres tipus de consideracions que podrien anar més enllà que les de tipus ètic.

A poc a poc han anat apareixent a Espanya alguns professionals, no necessariament advocats, que ofereixen els seus serveis per a gestionar kafales al Marroc i es publiciten per internet o bé boca-orella. Oferir com a producte mercantil el fet de fer una kafala al Marroc per part d’un advocat espanyol, ho entenem com un frau. Fonamentalment perquè es generen unes expectatives que de cap manera es poden garantir. Els honoraris són desorbitats i al final el que t’estan “venent” és gestionar-te els documents espanyols necessaris per kafalar al Marroc i el tramitar-te posteriorment el procés d’adopció a España. I la kafala? T’ho vesteixen com a funcionament empresarial, però a la pràctica a l’únic que es comprometen és a donar-te el telèfon d’un advocat (que cobrarà els seus honoraris a la família, a part). I espavila. Com sabreu, obtenir els documents necessaris és senzill. Aquesta informació és pot obtenir a IMA o en altres llocs de forma gratuïta. La única despesa que hi pot haver és la de gestoria (qualsevol que toqui temes d’estrangeria ho té per la mà) en el cas que la família sigui de fora de Madrid i no vulgui desplaçar-se a aquesta ciutat per a les darreres legalitzacions. Pel que fa al tràmit d’adopció a Espanya, hi ha advocats de família que ho poden fer a millor preu i fins i tot, a les ciutats on els jutjats de família estan més familiaritats amb la kafala ho pot fer la pròpia família sense necessitat d’advocat.

Està clar que els honoraris que cobra aquesta gent no es corresponen a la tramitació de papers. Si hi ha alguna família que ha accedit a pagar una burrada (no ens consta que n’hi hagi hagut gaires, afortunadament) ho fa pensant que és “el preu” de la kafala. Tal com hem comentat, res més lluny de la realitat. Ah! i si a algú, després de pagar una gran quantitat li “garanteixen” que farà la kafala, que s’ho rumií. Podria haver algun professional que es plantegés que els seus clients tinguessin un tracte preferent, pel que fa al termini d’assignació del nen en un orfenat, després de fer un generós donatiu (a la crèche, a……..). Millor que no donem peu a que passi això.

Resumint, si un advocat marroquí no pot garantir el bon fi d’una kafala, per molt elevats que siguin els seus honoraris, imagineu-vos un advocat espanyol, que no té cap competència al Marroc. Si ja és trist que un professional d’allà, (que són els que realment gestionen la kafala) s’aprofiti comercialment més enllà del que hauria de ser raonable, que ho pretenguin fer advocats d’aquí amb publicitat enganyosa, resulta més que lamentable.

Las abogadas y los abogados

Como ya hemos comentado en otras ocasiones, es habitual que, para tramitar un proceso de kafala, las familias hagan uso de los servicios profesionales de algún abogado/a. El papel de estos profesionales es cada vez más importante y el incremento de sus honorarios empieza a dispararse aprovechando que cada vez son más las familias extranjeras, no sólo españolas, interesadas en la kafala.

Queremos recordar que para llevar a cabo una kafala no es imprescindible ningún abogado. De hecho las primeras familias que la efectuaron lo hicieron por su cuenta. Sin embargo, hoy en día es muy difícil poder moverse por los protocolos burocráticos marroquíes sin un apoyo, no sólo por razones de idioma. Este apoyo, remunerado, puede venir por parte de algún abogado, de un asistente social o de alguien que conozca bien los procedimientos de kafala y sepa moverse entre las diferentes instancias administrativas y judiciales marroquíes.

El apoyo de esta persona, abogado o no, no garantiza poder finalizar con éxito un proceso de kafala. Siempre hemos dicho que su actuación es básicamente de “gestoría”. De su buena gestión dependerá que la documentación necesaria se obtenga en unos plazos razonables y que los protocolos establecidos en el proceso de kafala se puedan ir siguiendo sin tropiezos. Ahora bien, cualquier cambio o imprevisto, en relación a las instancias marroquíes (jubilación o cambio de un juez, procurador, etc.) puede hacer variar la gestión o duración de una kafala.

Cada ciudad tiene sus particularidades y en cada una los profesionales que intervienen pueden ser diferentes, aunque normalmente son abogados. En principio puede parecer que cualquier abogado, con la ley en la mano, podría gestionar eficazmente un proceso de kafala. Pero, desgraciadamente no es así y ya hemos tenido algunas experiencias negativas. No sólo hay que conocer bien la ley de kafala (esto no es complicado), sino que hay que estar familiarizado con las particularidades de funcionamiento y tipo de sintonía que pueda haber en los diferentes tribunales de familia de cada ciudad, que pueden ser muy diversos, y, muy importante, hay que saber a qué puerta llamar y a cual no llamar (especialmente en lugares donde el juez es partidario de la kafala a extranjeros y el procurador no, o bien donde los representantes del Ministerio Islámico pueden ser refractarios a este tipo de kafala).

Desde IMA facilitamos a las familias las informaciones de que disponemos (que no son otras que las que nos van haciendo llegar las familias, en un proceso de retroalimentación que esperamos sea duradero), entre ellas la de las personas, normalmente abogados, que tienen experiencia en gestionar kafalas en una u otra ciudad. No tenemos ningún interés en que el profesional sea uno u otro, pero por haber tenido alguna experiencia negativa, sólo se dan datos de abogados que sepamos a ciencia cierta que han conseguido llevar adelante procesos de kafala con éxito. El problema de esto radica en que en alguna ciudad, como Rabat, por ejemplo, se produce un monopolio de facto por parte del profesional, que acaba comportando un incremento de honorarios abusivo y una ralentización en las gestiones, producto de la gestión de numerosos expedientes de kafala vez.

Siempre hemos comentado que sería bueno disponer de referencias de más profesionales, para evitar estas situaciones. En alguna ciudad ya tenemos conocimiento de más de un profesional que ha tenido experiencias positivas en la gestión de kafalas. Queremos aprovechar para hacer un llamamiento a las familias que hayan podido hacer la kafala con éxito, con algún profesional nuevo (como ha pasado en Casablanca, por ejemplo), para que nos faciliten los datos de contacto y posibilitar que podemos hacer llegar más opciones a las familias interesadas. Eso sí, la experiencia a día de hoy nos hace evidente, que a pesar de que aparezcan nuevos profesionales o haya más de uno en una ciudad, los honorarios son muy elevados en todos los casos (y si hay algún profesional que se incorpora a gestionar kafalas con unos honorarios más razonables, rápidamente los incrementa en cuando se entera de lo que las familias pagan a otros profesionales). Sin embargo, si el hecho de que haya una mayor diversificación de profesionales sirve para que no se acaparen tantos expedientes en unas solas manos y la gestión pueda ser más ágil, bienvenida sea.

Si el caso de los profesionales marroquíes empieza a ser flagrante, en cuanto al provecho económico que obtienen, el caso de profesionales españoles que han visto la kafala como una oportunidad de negocio, podemos calificarlo, de indignante, inmoral, tomadura de pelo y otros tipos de consideraciones que podrían ir más allá que las de tipo ético.

Poco a poco han ido apareciendo en España algunos profesionales, no necesariamente abogados, que ofrecen sus servicios para gestionar kafalas en Marruecos y se publicitan por internet o boca a boca. Ofrecer como producto mercantil el hecho de hacer una kafala en Marruecos por parte de un abogado español, lo entendemos como un fraude. Fundamentalmente porque se generan unas expectativas que de ninguna manera se pueden garantizar. Los honorarios son desorbitados y al final lo que te están “vendiendo” es gestionarte los documentos españoles necesarios para gestionar la kafala en Marruecos y el tramitar posteriormente el proceso de adopción en España. ¿Y la kafala? Te lo visten como funcionamiento empresarial, pero en la práctica a lo único que se comprometen es a darte el teléfono de un abogado (que cobrará sus honorarios a la familia, aparte). Y espabila. Como sabréis, obtener los documentos necesarios es sencillo. Esta información se puede obtener en IMA o en otros lugares de forma gratuita. El único gasto que puede haber es el de gestoría (cualquiera de ellas que lleve temas de extranjería, lo tiene por la mano) en el caso de que la familia sea de fuera de Madrid y no quiera desplazarse a esta ciudad para las últimas legalizaciones. En cuanto al trámite de adopción en España, hay abogados de familia que lo pueden hacer a mejor precio e incluso, en las ciudades donde los juzgados de familia están más familiarizados con la kafala, lo puede hacer la propia familia sin necesidad de abogado.

Está claro que los honorarios que cobra esta gente no se corresponden a la tramitación de papeles. Si hay alguna familia que ha accedido a pagar una burrada (no nos consta que haya habido muchas, afortunadamente) lo hace pensando que es “el precio” de la kafala. Tal como hemos comentado, nada más lejos de la realidad. ¡Ah! y si a alguien, después de pagar una gran cantidad le “garantizan” que hará la kafala, que se lo piense. Podría haber algún profesional que se planteara que sus clientes tuvieran un trato preferente, en cuanto al plazo de asignación del niño en un orfanato, después de hacer un generoso donativo (a la créche, a ……. ). Mejor que no demos pie a que pase eso.

Resumiendo, si un abogado marroquí no puede garantizar el buen fin de una kafala, por muy elevados que sean sus honorarios, imaginaos un abogado español, que no tiene ninguna competencia en Marruecos. Si ya es triste que un profesional de allí, (que son los que realmente gestionan la kafala) se aproveche comercialmente más allá de lo que debería ser razonable, que lo pretendan hacer abogados de aquí con publicidad engañosa, resulta más que lamentable.

Trobada de tardor 2011

Com sabeu, una de les nostres activitats pots-kafala que més ens agrada organitzar són les trobades de famílies. Aquestes trobades ens permeten anar mantenint el contacte entre les famílies i comprovar periòdicament com van creixent els nens. N’organitzem dues a l’any, a la primavera i a la tardor. A continuació teniu la crònica del nostre corresponsal a la darrera trobada, la de tardor del 2011, que es va fer el 13 de novembre.

Teníem tots els números, però al final no va ploure. Afortunadament el temps va ser clement i varem poder gaudir de la trobada a la casa de colònies de Cal Mata, situada al petit poble de Saifores (Baix Penedès).  El  lloc estava la mar de bé. La única objecció que podem fer a la casa són les indicacions de localització que figuren al seu web, que estan fetes amb la part del cos situada al lloc on l’esquena perd el seu nom i que van provocar que algunes famílies donessin alguna volta de més per arribar. Res greu.

Entre petits i grans varem arribar al centenar de persones, just el número de places que tenia el menjador gran de la casa. Excepte el Jordi, la resta de membres de la Junta no va poder assistir. A la Bea li podem perdonar, ja que acabava d’aterrar a Barcelona amb el Farouk. A la Núria també, ja que l’Àiman es va posar malalt el dia abans. A la resta els hi descomptarem del sou. L’Àiman no va ser l’únic nen que es va posar malalt el dia abans. Aquest és el problema que tenen els nostres fills nascuts al Marroc: es posen malalts sense demanar permís. Qüestió genètica?…….cultural…..?. Caldrà preguntar al senyor Punset.

Bé, anem al que realment interessa: el dinar. Després de l’anterior experiència de la trobada de primavera a Aiguafreda, on a La Llobeta (un asteroide Michelin) varem gaudir d’una experiència gastronòmica sublim, ens varem topar amb la crua realitat i varem tornar a un menú auster com correspon a un temps de crisi (maleïda prima de risc!). Els macarrons i pollastre, un clàssic, es varen tornar a imposar. Això si, cuinats amb delicadesa i acompanyats d’amanida per desengreixar el macarrons i guarnició de patates per alleugerir la solitud del pollastre. Tot plegat rematat per fruita del temps i gelat artesà de tradició italiana servit en terrina plastificada. Pel que fa al vi, estant al Penedès, ens abstindrem de fer pública la nota de tast, per si algun dia hem de tornar.
Com és habitual, després de dinar, amb els cafès i mentre els monitors es guanyaven durament el sou amb els nostres infants, varem aprofitar per fer un col•loqui informal. El Jordi és va estrenar com a nou president i va fer la introducció comentant com estaven les coses a les diferents crèches. Va demostrar un alt nivell institucional i quasi no va dir cap bestiesa. Varen haver diverses aportacions, totes interessants, en relació a experiències recentment viscudes per famílies a les diferents crèches, al paper de l’associació en el suport a famílies i envers les crèches i/o autoritats marroquines, el comportament (in)convenient que algunes famílies tenen durant el procés etc., etc.

Pel que fa als nens, varen fer dos grups en funció de l’edat. Els més menuts varen aparèixer amb el nas pintat de colors i els grans, després de fer una expedició pel bosc varen arribar carregats de fòssils.  Afortunadament eren fòssils de petxines i no varen trobar cap fèmur de mamut, que hauria suposat certs inconvenients logístics pel que fa al transport.

Fins aquí la crònica del nostre corresponsal. Esperem poder-nos retrobar a la primavera, amb més bon temps, per a comprovar empíricament com condeixen sis mesos en el creixement dels infants i poder conèixer més petits nou(ben)vinguts.

Encuentro de otoño 2011

Como sabéis, una de nuestras actividades post-kafala que más nos gusta organizar son los encuentros de familias. Estos encuentros nos permiten ir manteniendo el contacto entre las familias y comprobar periódicamente como van creciendo los niños. Organizamos dos al año, en primavera y otoño. A continuación tenéis la crónica de nuestro corresponsal en el último encuentro, la de otoño de 2011, que se hizo el 13 de noviembre.

Teníamos todos los números, pero al final no llovió. Afortunadamente el tiempo fue clemente y pudimos disfrutar del encuentro en la casa de colonias Cal Mata, situada en el pequeño pueblo de Saifores (Baix Penedès). El lugar estaba la mar de bien. La única objeción que podemos hacer en la casa son las indicaciones de localización que figuran en su web, que están hechas con la parte del cuerpo situada en el lugar donde la espalda pierde su nombre y que provocaron que algunas familias dieran alguna vuelta de más para llegar. Nada grave.

Entre pequeños y mayores llegamos al centenar de personas, justo el número de plazas que tenía el comedor de la casa. Salvo Jordi, el resto de miembros de la Junta no pudo asistir. A Bea le podemos perdonar, ya que acababa de aterrizar en Barcelona con Farouk. A Núria también, ya que Ayman se puso enfermo el día anterior. Al resto se lo descontaremos del sueldo.  Ayman no fue el único niño que se puso enfermo el día anterior. Este es el gran problema que tienen nuestros hijos nacidos en Marruecos: se ponen enfermos sin pedir permiso. Cuestión genética ?……. cultural …..?. Habrá que preguntar al señor Punset.

Bueno, vamos a lo que realmente interesa: la comida. Después de la anterior experiencia del encuentro de primavera en Aiguafreda, donde en La Llobeta (un asteroide Michelin) disfrutamos de una experiencia gastronómica sublime, nos topamos con la cruda realidad y volvimos a un menú austero como corresponde a un tiempo de crisis (¡maldita prima de riesgo!). Los macarrones y el pollo, un clásico, se volvieron a imponer. Eso sí, cocinados con delicadeza y acompañados de ensalada para desengrasar los macarrones, y guarnición de patatas para aliviar la soledad del pollo. Todo ello rematado por fruta del tiempo y helado artesano de tradición italiana servido en tarrina plastificada. En cuanto al vino, estando en el Penedès, nos abstendremos de hacer pública la nota de cata, por si algún día tenemos que volver.

Como es habitual, después de comer, con los cafés y mientras los monitores se ganaban duramente el sueldo con nuestros niños, aprovechamos para hacer un coloquio informal. Jordi es estrenó como nuevo presidente e hizo la introducción comentando como estaban las cosas en las diferentes crèches. Demostró un alto nivel institucional y casi no dijo ninguna burrada. Hubieron diversas aportaciones, todas interesantes, en relación a experiencias recientemente vividas por familias en las diferentes crèches, el papel de la asociación en el apoyo a familias, en la relación con las crèches y/o autoridades marroquíes, el comportamiento (in) conveniente que algunas familias tienen durante el proceso etc., etc.

En cuanto a los niños, hicieron dos grupos en función de la edad. Los más pequeños aparecieron con la nariz pintada de colores y los grandes, después de hacer una expedición por el bosque llegaron cargados de fósiles. Afortunadamente eran fósiles de conchas y no encontraron ningún fémur de mamut, que habría supuesto ciertos inconvenientes logísticos respecto al transporte.

Amanida de pastanaga amb taronja

És una amanida dolça i, servida freda, molt refrescant, a més porta moltes vitamines bones per a la vista i la pell.

Necessitem:

• pastanagues,
  
• taronges de suc,
  
• sucre,
• canyella en pols.

Ratllem les pastanagues amb un ratllador de forats petits.

Fem el suc de taronja hi afegim sucre al gust, un polsim de canyella i ho remenem bé.

Si tenim aigua de flor de taronger n’hi tirarem també una culleradeta.

Posem la pastanaga ratllada en un bol per servir i l’amanim amb el suc de taronja.

Ensalada de zanahoria con naranja

Es una ensalada dulce y, servida fría, muy refrescante, además contiene muchas vitaminas beneficiosas para la vista y la piel.

Necesitamos:

• zanahorias
• naranjas de zumo
• azúcar
• canela en polvo

Rallamos las zanahorias con un rallador de agujeros pequeños.

Hacemos el zumo de naranja y le añadimos azúcar al gusto, un poquito de canela y lo mezclamos bien.

Si tenemos agua de flor de azahar podemos echarle también una cucharadita al zumo.

Ponemos la zanahoria rallada en un bol para servir y la aliñamos con el zumo de naranja.

Mohamed Rouicha

avui ens hem assabentat de la mort de Mohamed Rouicha, músic amazigh, especialitzat en el loutar

hoy nos hemos enterado de la muerte de Mohamed Rouicha, músico amazigh, especializado en el loutar

us convidem a escoltar una de les seves cançons

os invitamos a escuchar una de sus canciones

Mohamed Rouicha – Inas Inas

Josep i Carme

El Josep i la Carme varen fer la kafala dels seus dos fills a la crèche Lalla Meriem de Rabat els anys 1996  i 2000. Són de les primeres famílies espanyoles que varen fer una kafala al Marroc i que posteriorment varen adoptar els seus fills aquí. Juntament amb altres famílies varen fundar IMA a l’any 2000 i el Josep va presidir l’associació fins a finals de l’any 2003. Els agraïm que hagin tingut la gentilesa de respondre les preguntes d’aquest qüestionari.

Com vareu conèixer la possibilitat de fer una kafala i quina va ser la motivació per a escollir el Marroc com a país d’origen dels vostres fills?

Des del moment en què ens vam plantejar l’adopció, la idea d’un país nordafricà hi va ser present. La fascinació de la Carme per la cultura àrab s’encomanà al Josep. Això era pel voltant del 1993. Dissortadament, però, totes les trucades, visites i gestions acabaven amb la mateixa resposta: l’adopció al Magrib és impossible. Quan ja ho havíem donat per perdut i tramitàvem per a Sudamèrica, un dia ens assabentàrem casualment que a tocar de casa una parella havia adoptat al Marroc, a través d’uns coneguts que hi tenien relacions comercials: l’endemà ja érem a Rabat. Era el 1995.

En el moment de fer la vostra primera kafala, començava a Espanya l’interès per les adopcions internacionals. Com va reaccionar l’ICAA davant la vostra sol•licitud de kafala? Tenien previst algun tipus de protocol com el que hi ha establert ara?

La primera vegada que vàrem anar al Departament de Benestar Social (ens sembla recordar que encara no era ICAA) el seu interès per l’adopció internacional era nul: només cercaven famílies  d’acollida per als infants i joves que tenien tutelats i ens van dir, literalment, que de l’adopció internacional no se n’ocupaven. Nosaltres ho desconeixíem gairebé tot de l’adopció i la fredor i desinterès del Departament ens va desanimar molt, però el somni de l’adopció era persistent i cada cop ens il•lusionava més. Després d’aquell primer viatge inesperat a Rabat, se’ns van obrir diversos fronts amb el Departament (idoneïtat, Marroc,…) i com que no ens en sortíem, al cap d’un any vàrem tornar a Rabat a tramitar l’adopció sense dir-los res.

En aquells moments també al Marroc hi havia poca experiència amb estrangers. Tampoc hi havia advocats de referència i tot el procés el vareu fer vosaltres sols. Us va resultar molt complicar conèixer i seguir el protocol administratiu i jurídic fins aconseguir la kafala, tenint en compte que encara no estava promulgada la llei de la kafala de 2002 (ni molt menys el codi de família de 2004)? Quan temps vareu invertir?

La parella d’amics ens proporcionà una llista dels documents marroquins que havíem d’obtenir. L’objectiu era aconseguir els mateixos documents i l’estratègia que utilitzàvem era anar pas a pas i cada cop que obteníem un document preguntàvem quin era el tràmit següent i on havíem d’anar. Ho anotàvem tot: tràmits, adreces, terminis,… D’aquí va néixer la primera guia. Hi va haver moments molt i molt difícils i dificultats que semblaven insalvables. A vegades, quan tot semblava perdut, i sense saber com, el camí s’aplanava: teníem un cop de sort o apareixia la bona gent. Cada document que obteníem era un èxit.
El procés es va allargar força perquè llavors hi havia dues fases ben diferenciades: la primera era administrativa i consistia en completar l’expedient amb documents tramitats al Marroc. La durada va ser de quasi un mes. Després calia esperar l’autorització administrativa per adoptar. En la primera adopció ens va tardar tres mesos i en la segona gairebé un any. Després començava la segona fase, pròpiament judicial, que culminava amb la kafala i l’autorització per a sortir del país amb el nen.  La durada solia ser d’unes tres setmanes. Després venia el viacrucis del visat que podia -i solia- durar mesos. Ens van aconsellar deixar el nen, tornar a casa i mobilitzar la tramitació des d’aquí. Aquest va ser, de llarg, el tràngol més dolorós. No haguéssim dit mai que separar-se d’un fill fos tant dur. Novament, com un miracle, el problema del visat es va solucionar amb quinze dies.

Quina era la situació de la crèche Lalla Meriem en aquells moments pel que fa a número de nens, condicions per a la seva atenció, possibilitats de ser kafalats, predisposició de la direcció de la crèche….?

Ens sembla que si fa no fa com ara. Hi havia molts nens, més de dos-cents, i no gaire ben atesos, però contràriament al que podíem imaginar el centre no era molt  sinistre, els nens estaven força ben alimentats i tenien atenció mèdica. Tanmateix, les condicions assistencials eren deplorables: dues criatures per llit, estimulació sensorial, motriu i emocional nul•la, higiene escassa,… La direcció estaven en mans d’una assistent social que no semblava preocupar-se gaire dels nens, tot i que ens semblà que una gran majoria tenien acta d’abandonament. Els historials mèdics també eren força acceptables. Els esforços de sor Antònia, cap d’infermeria, eren ben intencionats, però no aconseguien la implicació de les cuidadores.

Com va ser el procés d’adopció dels vostres fills a Espanya? Vareu recórrer a algun lletrat o ho vareu fer sense necessitat d’advocat? Va existir algun problema derivat del desconeixement de una figura jurídica tan particular com la kafala?

Amb el primer fill no vàrem córrer gens a instar l’adopció. Anàvem renovant el certificat de residència, però, de fet, a tot arreu l’inscrivíem amb el seu nou nom i amb els nostres cognoms. Continuava la sort!
En canvi amb el segon fill només arribar ja vam tramitar l’adopció, el trasllat del certificat de naixement, el canvi de nom,…
Tant en un cas com en l’altre ens ho va portar un advocat i no hi va haver cap problema: la sentència d’adopció no va tardar pas més d’un parell de mesos.

Quan vàreu fer la kafala del vostre segon fill, a l’any 2000, el vostre primer fill ja estava adoptat a Espanya. Va suposar això algun problema?

No, tot i que era un tema que ens intranquil•litzava i que en un cert moment del procés ens va fer patir. D’una banda, teníem clar que el nostre primer fill ens havia d’acompanyar al Marroc a fer la segona kafala, però de l’altra, no les teníem totes perquè ell ja tenia passaport espanyol. El moment de màxima tensió fou a la Wilaya de Rabat, on calia obtenir l’autorització administrativa prèvia a l’adopció. Hi vàrem anar nosaltres dos i el funcionari només ens preguntava per “l’enfant” i insistia en veure’l. Com que nosaltres tiràvem pilotes fora ens va demanar fotografies, però no en portàvem. La situació era crítica perquè ens jugàvem l’autorització. Finalment, hi vam tornar amb ell i vam anar entenent que l’interès del funcionari era constatar l’adequada evolució del nen i incorporar aquesta dada a l’informe. En cap moment ens demanà el passaport, ni ens va fer preguntes “compromeses”.

Quines són per a vosaltres les diferències més notables entre el processos de kafala de principis de la dècada respecte als d’ara?

Ha canviat la llei i això vol dir, entre altres coses, que ha desaparegut el sedàs  de l’autorització administrativa prèvia. Però segurament la diferència més important és que ara hi ha un gruix d’experiència acumulada que cristal•litza en l’acompanyament que IMA ofereix a les famílies i que permet emprendre aquesta aventura de l’adopció al Marroc de forma més previsible i confiada. Uns altres canvis importants són la possibilitat d’adopció monoparental femenina i el coneixement i incorporació de noves crèches.

Pel que fa a l’associació, quin era l’esperit que us va moure per a fundar-la? Com era la relació entre famílies en els primers anys? Quines diferències més notables hauria entre IMA del 2000/2003 i la d’ara?

Des del moment de la nostra primera adopció vam voler donar a conèixer el fet que al Marroc hi havia molts infants institucionalitzats i adoptables, moltes criatures en situació de vulnerabilitat o desemparament, però també volíem trencar el discurs ignorant que al Marroc no és possible adoptar. I una altra cosa que també ens preocupava era com generar simpaties i canviar la mirada que els catalans, i per extensió els espanyols, tenim cap a la gent del Marroc. D’altra banda, hi havia la tasca de pressió sobre les administracions, en especial la DGAI. Aquest darrer aspecte el vàrem canalitzar, al principi, a través d’ADOFAM, una associació de famílies vinculades a l’adopció internacional que es va crear justament llavors i que ara ja és dissolta. Amb el temps ens vàrem adonar que necessitàvem un canal més idoni i específic i això ens portà a fundar IMA.

Quan es va fundar IMA, al 2000, érem molt poquets. De fet, només nosaltres dos havíem adoptat al Marroc, però hi va haver altres persones, la majoria no vinculades a l’adopció, que ens van fer costat. Pensàvem que IMA havia de ser una xarxa d’ajuda mútua que mobilitzés els sentiments de generositat i humanitat que necessàriament es generen amb l’adopció i que fos dipositària dels coneixements i l’experiència adoptiva de les famílies que anessin adoptant al Marroc. Durant aquests vuit anys IMA ha anat creixent gràcies a l’esforç i la voluntat desinteressada de moltes persones i, malgrat les lògiques vicissituds conjunturals, ens sembla que ha mantingut força senyals d’identitat.

Vosaltres sou dels primers que vareu kafalar al Marroc i els vostres fills són més grans, estan a prop de l’adolescència i els heu acompanyat en la seva creixença. Cóm penseu vosaltres, a partir de la vostra experiència, què s’ha d’afrontar el fet diferenciat dels nostres fills i la relació amb els seus orígens?

Els nostres fills són, fonamentalment, fills, i encara que la història familiar prèvia i el seu origen biològic són qüestions molt importants i intentem tractar-ho amb naturalitat, ho subordinem al fet bàsic: són fills nostres. Els fills són una capsa tancada de la qual podem saber què voldríem que en sortís, però no sabem què en sortirà. Com viuran i què passarà més endavant amb els seus orígens i la seva diferència? No ho sabem. A vegades ens preocupa, però a vegades és el que menys ens preocupa. Estarem sempre amatents per ajudar-los i acompanyar-los fins on podrem.

I ja per acabar aquest qüestionari, volem recordar a Sor Maria, monja catòlica que durant molts anys i fins fa poc va col•laborar al Lalla Meriem, amb la que vareu establir una bona relació i de la que tenim un gran record totes les famílies que la varem conèixer. A tall d’anècdota, us volem preguntar si és certa la llegenda urbana que diu que va ser un dels vostres testimonis en la compareixença davant de l’addoul?

Quan l’any 1995 vam anar per primera vegada a la crèche Lalla Meriem de Rabat a explorar la possibilitat de l’adopció vam conèixer sor Antònia, l’antecessora de sor Maria i cap d’infermeria de la crèche. Aquell  primer viatge el vam fer amb les mans a les butxaques com aquell qui diu i no vam podem iniciar cap tràmit. Per fer alguna cosa sor Antònia ens va suggerir que ens convertíssim: ella mateixa va telefonar  Monsieur Bouker, un addoul com sortit d’un conte, el va fer venir a la crèche i, efectivament, va assistir com a testimoni a la nostra conversió a l’Islam. De sor Antònia podríem explicar-ne moltes coses, però només volem deixar dit que va ser la primera persona que ens comentà de crear una associació. Podríem dir que ella és l’esperit inspirador d’IMA.

A sor Maria la vam conèixer durant la nostra segona adopció, quan IMA ja rodava una mica. Hi vam tenir molta menys relació que amb sor Antònia, però també en guardem un bon record.

Josep y Carme

Josep y Carme hicieron la kafala de sus dos hijos en la crèche Lalla Meriem de Rabat los años 1996 y 2000. Son de las primeras familias españolas que hicieron una kafala en Marruecos y que posteriormente adoptaron sus hijos aquí. Junto con otras familias fundaron IMA año 2000 y Josep presidió la asociación hasta finales del año 2003. Les agradecemos que hayan tenido la gentileza de responder las preguntas de este cuestionario.

¿Cómo conocisteis la posibilidad de hacer una kafala y cuál fue la motivación para elegir Marruecos como país de origen de vuestros hijos?

Desde el momento en que nos planteamos la adopción, la idea de un país norteafricano estuvo presente. La fascinación de Carme por la cultura árabe se contagió a Josep. Esto era alrededor de 1993. Desgraciadamente, sin embargo, todas las llamadas, visitas y gestiones terminaban con la misma respuesta: la adopción en el Magreb es imposible. Cuando ya lo habíamos dado por perdido y tramitábamos para Suramérica, un día nos enteramos casualmente que al lado de casa una pareja había adoptado en Marruecos, a través de unos conocidos que tenían relaciones comerciales: el día siguiente ya estábamos en Rabat. Era 1995.

En el momento de hacer vuestra primera kafala, comenzaba en España el interés por las adopciones internacionales. ¿Cómo reaccionó el ICAA ante vuestra solicitud de kafala? ¿Tenían previsto algún tipo de protocolo como el que hay establecido ahora?

La primera vez que fuimos al Departamento de Bienestar Social (nos parece recordar que todavía no era ICAA) su interés por la adopción internacional era nulo: sólo buscaban familias de acogida para los niños y jóvenes que tenían tutelados y nos dijeron, literalmente, que de la adopción internacional no se ocupaban. Nosotros lo desconocíamos casi todo de la adopción y la frialdad y desinterés del Departamento nos desanimó mucho, pero el sueño de la adopción era persistente y cada vez nos ilusionaba más. Después de aquel primer viaje inesperado a Rabat, se nos abrieron varios frentes con el Departamento (idoneidad, Marruecos,…) y como no lo conseguíamos, al cabo de un año volvimos a Rabat a tramitar la adopción sin decirles nada.

En esos momentos también en Marruecos había poca experiencia con extranjeros. Tampoco había abogados de referencia y todo el proceso lo hicisteis hacer vosotros solos. ¿Os resultó muy complicado conocer y seguir el protocolo administrativo y jurídico hasta conseguir la kafala, teniendo en cuenta que todavía no estaba promulgada la ley de la kafala de 2002 (ni mucho menos el código de familia de 2004)? ¿Cuánto tiempo invertisteis?

La pareja de amigos nos proporcionó una lista de los documentos marroquíes que debíamos obtener. El objetivo era conseguir los mismos documentos y la estrategia que utilizábamos era ir paso a paso y cada vez que obteníamos un documento preguntábamos cuál era el trámite siguiente y donde teníamos que ir. Lo apuntábamos todo: trámites, direcciones, plazos,… De ahí nació la primera guía. Hubo momentos muy difíciles y dificultades que parecían insalvables. A veces, cuando todo parecía perdido, y sin saber cómo, el camino se allanaba: teníamos un golpe de suerte o aparecía la buena gente. Cada documento que obteníamos era un éxito.

El proceso se alargó bastante porque entonces había dos fases bien diferenciadas: la primera era administrativa y consistía en completar el expediente con documentos tramitados en Marruecos. La duración fue de casi un mes. Después había que esperar la autorización administrativa para adoptar. En la primera adopción nos tardó tres meses y en la segunda casi un año. Después comenzaba la segunda fase, propiamente judicial, que culminaba con la kafala y la autorización para salir del país con el niño. La duración solía ser de unas tres semanas. Después venía el vía crucis del visado que podía -y solía- durar meses. Nos aconsejaron dejar el niño, volver a casa y movilizar la tramitación desde aquí. Este fue, de largo, el trance más doloroso. No hubiéramos pensado nunca que separarse de un hijo fuera tan duro. Nuevamente, como un milagro, el problema del visado se solucionó con quince días.

¿Cuál era la situación de la crèche Lalla Meriem en esos momentos en cuanto a número de niños, condiciones para su atención, posibilidades de ser kafalados, predisposición de la dirección de la crèche…?

Nos parece que más o menos como ahora. Había muchos niños, más de doscientos, y no muy bien atendidos, pero contrariamente a lo que podíamos imaginar el centro no era muy siniestro, los niños estaban bien alimentados y tenían atención médica. Sin embargo, las condiciones asistenciales eran deplorables: dos niños por cama, estimulación sensorial, motriz y emocional nula, higiene escasa, … La dirección estaba en manos de una asistente social que no parecía preocuparse mucho de los niños, aunque nos pareció que una gran mayoría tenían acta de abandono. Los historiales médicos también eran bastante aceptables. Los esfuerzos de sor Antonia, jefa de enfermería, eran bien intencionados, pero no conseguían la implicación de las cuidadoras.

¿Cómo fue el proceso de adopción de vuestros hijos en España? ¿Recurristeis a algún letrado o lo hicisteis sin necesidad de abogado? ¿Existió algún problema derivado del desconocimiento de una figura jurídica tan particular como la kafala?

Con el primer hijo no corrimos nada a instar la adopción. Íbamos renovando el certificado de residencia, pero, de hecho, en todas partes lo inscribíamos con su nuevo nombre y con nuestros apellidos. ¡Continuaba la suerte!

En cambio con el segundo hijo, sólo llegar ya tramitamos la adopción, el traslado del certificado de nacimiento, el cambio de nombre, …

Tanto en un caso como en el otro nos lo llevó un abogado y no hubo ningún problema: la sentencia de adopción no tardó más de un par de meses.

Cuando hicisteis la kafala de vuestro segundo hijo, en el año 2000, vuestro primer hijo ya estaba adoptado en España. ¿Supuso esto algún problema?

No, aunque era un tema que nos intranquilizaba y que en un cierto momento del proceso nos hizo sufrir. Por un lado, teníamos claro que nuestro primer hijo nos tenía que acompañar a Marruecos a hacer la segunda kafala, pero por otro, no las teníamos todas porque él ya tenía pasaporte español. El momento de máxima tensión fue en la Wilaya de Rabat, donde había que obtener la autorización administrativa previa a la adopción. Fuimos nosotros dos y el funcionario sólo nos preguntaba por “l’enfant” e insistía en verlo. Como nosotros tirabamos pelotas fuera nos pidió fotos, pero no llevábamos. La situación era crítica porque nos jugábamos la autorización. Finalmente, regresamos con él y entendimos que el interés del funcionario era constatar la adecuada evolución del niño e incorporar este dato en el informe. En ningún momento nos pidió el pasaporte, ni nos hizo preguntas “comprometidas”.

¿Cuáles son para vosotros las diferencias más notables entre los procesos de kafala de principios de la década respecto a los de ahora?

Ha cambiado la ley y esto significa, entre otras cosas, que ha desaparecido el cedazo de la autorización administrativa previa. Pero seguramente la diferencia más importante es que ahora hay un grosor de experiencia acumulada que cristaliza en el acompañamiento que IMA ofrece a las familias y que permite emprender esta aventura de la adopción en Marruecos de forma más previsible y confiable. Otros cambios importantes son la posibilidad de adopción monoparental femenina y el conocimiento e incorporación de nuevas crèches.

En cuanto a la asociación, ¿cuál era el espíritu que os movió para fundarla? ¿Cómo era la relación entre familias en los primeros años? ¿Qué diferencias más notables hay entre IMA del 2000/2003 y la de ahora?

Desde el momento de nuestra primera adopción quisimos dar a conocer el hecho de que en Marruecos había muchos niños institucionalizados y adoptables, muchas criaturas en situación de vulnerabilidad o desamparo, pero también queríamos romper el discurso ignorante que en Marruecos no es posible adoptar. Y otra cosa que también nos preocupaba era como generar simpatías y cambiar la mirada que los catalanes, y por extensión los españoles, tenemos hacia la gente de Marruecos. Por otro lado, estaba la tarea de presión sobre las administraciones, en especial la DGAIA. Este último aspecto lo canalizamos, al principio, a través de ADOFAM, una asociación de familias vinculadas a la adopción internacional que se creó justamente entonces y que ahora ya está disuelta. Con el tiempo nos dimos cuenta que necesitábamos un canal más idóneo y específico y eso nos llevó a fundar IMA.

Cuando se fundó IMA, en el 2000, éramos muy poquitos. De hecho, sólo nosotros dos habíamos adoptado en Marruecos, pero hubo otras personas, la mayoría no vinculadas a la adopción, que nos apoyaron. Pensábamos que IMA debía ser una red de ayuda mutua que movilizara los sentimientos de generosidad y humanidad que necesariamente se generan con la adopción y que fuera depositaria de los conocimientos y la experiencia adoptiva de las familias que fueran adoptando en Marruecos. Durante estos ocho años IMA ha ido creciendo gracias al esfuerzo y la voluntad desinteresada de muchas personas y, a pesar de las lógicas vicisitudes coyunturales, nos parece que ha mantenido bastantes señas de identidad.

Vosotros sois de los primeros que kafalasteis en Marruecos y vuestros hijos son mayores, están cerca de la adolescencia y los habéis acompañado en su crecimiento. ¿Cómo pensáis vosotros, a partir de vuestra experiencia, que hay que afrontar el hecho diferencial de nuestros hijos y la relación con sus orígenes?

Nuestros hijos son, fundamentalmente, hijos, y aunque la historia familiar previa y su origen biológico son cuestiones muy importantes e intentamos tratarlas con naturalidad, lo subordinamos al hecho básico: son hijos nuestros. Los hijos son una caja cerrada de la que podemos saber qué nos gustaría que saliera, pero no sabemos qué saldrá. ¿Cómo vivirán y qué pasará más adelante con sus orígenes y su diferencia? No lo sabemos. A veces nos preocupa, pero a veces es lo que menos nos preocupa. Estaremos siempre atentos para ayudarlos y acompañarlos hasta donde podamos.

Y ya para terminar este cuestionario, queremos recordar a Sor María, monja católica que durante muchos años y hasta hace poco colaboraba en el Lalla Meriem, con la que establecisteis una buena relación y de la que tenemos un gran recuerdo todas las familias que la conocimos. A modo de anécdota, os queremos preguntar si ¿es cierta la leyenda urbana que dice que fue uno de vuestros testigos en la comparecencia ante la addoul?

Cuando en 1995 fuimos por primera vez a la crèche Lalla Meriem de Rabat a explorar la posibilidad de la adopción conocimos sor Antonia, la antecesora de sor María y jefa de enfermería de la crèche. Aquel primer viaje lo hicimos con las manos en los bolsillos como aquel que dice y no pudimos iniciar ningún trámite. Para hacer algo sor Antonia nos sugirió que nos convirtiésemos: ella misma telefoneó a Monsieur Bouka, un addoul como salido de un cuento, lo hizo venir a la crèche y, efectivamente, asistió como testigo a nuestra conversión al Islam. De sor Antonia podríamos explicar muchas cosas, pero sólo queremos dejar dicho que fue la primera persona que nos comentó la idea de crear una asociación. Podríamos decir que ella es el espíritu inspirador de IMA.

A sor María la conocimos durante nuestra segunda adopción, cuando IMA ya rodaba un poco. Con ella tuvimos mucha menos relación que con sor Antonia, pero también guardamos un buen recuerdo.